Crònica del 19è Festival de Cine Pobre de Gibara (Cuba) del 15 al 19 d’abril de 2025

Per Emma Fernández, del Cineclub Barcelona Espai de Cinema

El Festival de Cine Pobre de Gibara va acollir per segon any consecutiu la participació dels cineclubs com a jurat del premi Don Quijote de la Federació internacional de cineclubs FICC en un entorn tan idíl·lic com delerós de cultura malgrat les complicacions que està vivint Cuba en el seu dia a dia. Una ciutat que es va bolcar completament amb el seu Festival en els cinc dies que dura el certamen.

Cinc dies d’activitat continua en un festival que té el cinema com a eix principal i que compta amb un programa cultural que abasta un ampli ventall de propostes artístiques que van de les projeccions de cinema a obres de teatre, dansa, activitats per a nens, concerts, conferències, etc.

La caravana del Festival, amb el organitzadors, participants, jurats, etc. va sortir de L’Havana en quatre autobusos que van fer el viatge per carretera des de la capital cubana fins a Gibara, a la província d’Holguín. Un viatge a l’orient del país de més de 14 hores que van unir molt al grup i van generar afinitats i amistats que es van consolidar plenament durant el Festival i que perviuen des de llavors en molts de nosaltres.

En aquest primer trajecte ens vam trobar tres cineclubistes lligats d’una manera o una altra amb la FICC, Lázaro Alderete (Cuba), Yamandú Testa (Uruguai) i jo mateixa, representant la Federació Catalana de Cineclubs.

El primer dia de Festival, abans de la Gala d’apertura i d’un matí ple d’activitat, vam assistir a la Desfilada Inaugural. Sorpresos i agraïts a parts iguals vam ser rebuts pel poble de Gibara que va aclamar, entre xarangues i música, al llarg d’un dels seus carrers principals a tots els participants del Festival per a donar-nos la benvinguda. Vam notar l’afecte de la gent de Gibara cada minut que vam passar a la ciutat.

A la gala inaugural, amb la projecció de Fenómenos naturales de Marcos Díaz Sosa (Cuba) va començar la nostra tasca com a jurat del Premi Don Quijote de la FICC. Lázaro Alderete (Cuba), Guillermo Ochoa (Cuba) i jo, els tres membres d’aquest jurat, vam decidir prèviament que degut a l’alt nombre de pel·lícules a concurs i la complexitat horària de les projeccions, nosaltres valoraríem les pel·lícules de la secció de llargmetratges del Concurs Ficció: La arriera de Isabel Cristina Fregoso (México), Las fieras de Juan Flores (Argentina), Parto de Vivian Bruckman-Blondet (Puerto Rico), Tanto amor (Que d’amour) de Kamal Eddine Benabid (Marruecos), Agárrame fuerte de Ana Guevara i Leticia Jorge (Uruguay-Francia), En la alcoba del Sultán de Javier Rebollo (España-Francia), Catene de Lorenzo Vitrone, Anna Coccoli, Flavio Santandrea, Lorenzo Nuccio i Mateo Giampetruzzi (Italia), Cuando las hojas del nogal se vuelven amarillas de Mehmet Ali Konar (Turquía) i la ja esmentada Fenómenos naturales.

He de dir que va ser força complicat veure les pel·lícules en pantalla gran degut a l’agenda tan plena que teníem, que moltes vegades venia marcada per l’organització, i que sovint es feia incompatible amb les projeccions. Degut a això l’organització fou molt previsora i vam poder disposar de totes les pel·lícules per a poder visionar aquelles que van ser impossibles de veure en directe. D’aquesta manera tots vam arribar a l’hora de la deliberació amb els deures fets. El nivell de les pel·lícules va ser una mica desigual, no només per la qualitat dels films, sinó per la idoneïtat de formar part d’un festival de cinema pobre en el que concorren Produccions més al marge o de poc pressupost. Tenint tot això en compte els tres vam coincidir en la selecció de les tres que més ens havien agradat coincidint com a primera de la llista de tots tres la que vam premiar finalment. Ens hauria agradat fer una menció especial a Catene Catene de Lorenzo Vitrone, Anna Coccoli, Flavio Santandrea, Lorenzo Nuccio i Mateo Giampetruzzi per ser una pel·lícula realitza de manera cooperativa, però no va ser possible i finalment vam atorgar el Premi Don Quijote a la pel·lícula turca Cuando las hojas del nogal se vuelven amarillas de Mehmet Ali Konar.

Acta del jurat:
“El jurat de la Federació Internacional de Cineclubs composat per Lázaro Alderete (president), Emma Fernández i Guillermo Ochoa, atorga per unanimitat el Premi Don Quijote de la FICC a una pel·lícula que a través d’una historia mínima ens apropa al difícil món de les relacions entre pares i fills en un context de guerra i opressió tractant amb molt de respecte el dolor i el patiment de les persones. Així com un perfecte ús del llenguatge cinematogràfic sempre al servei de la narració. Un film que combina la tendresa i la cruesa d’una forma tan poètica com realista, que atrapa a l’espectador i que compleix amb els preceptes del cineclubisme que aposta per un cinema compromès”.

El lliurament dels premis colaterals en la que s’emmarca el nostre guardó va tenir lloc a l’Hotel Colón en un dels actes més emocionants del Festival on també es van lliurar els premis de l’Asociación Cubana de la Prensa Cinematográfica, el del Jurat Jove i el de la Federación Nacional de Cineclubes de Cuba.

Van ser moltes les Activitats paral·leles a les que vam assistir i persones interesantíssimes amb Projectes de primer ordre que vam conèixer i donaria per a pàgines i pàgines de crònica (que us puc anar explicant quan ens veiem), però no voldria acabar la meva crònica sense fer esment i mostrar el meu agraïment per invitar-me a la celebració del 15 anys del Cineclub Voces del Audiovisual de Gibara que amb tota la seva generositat van adaptar la data i l’horari de l’acte a a nostra agenda per a que poguéssim assistir. Va ser una grata sorpresa trobar-me davant un públic tan Fidel i entusiasta amb el seu cineclub. Un públic jove en gran mesura que els hi augura un llarg futur d’activitat i èxits. En aquest punt vull agrair també tots els esforços de Lázaro Alderete i l’incombustible Yony Yanez, a més d’altres membre de la Federación Nacional Cubana de Cineclubes, per a que tot sortís a les mil meravelles.

Vam tornar a L’Havana de la mateixa manera que vam arribar a Gibara, en Bus i amb unes quantes hores més de viatge a l’esquena, però vam tornar feliços, amb la consciència plena d’haver assistit a un esdeveniment magnífic i inclassificable.