Un matrimoni de lesbianes alemanyes em va demanar si em feia res que ens canviéssim el seient, que si no deixaven la nena sola. En no posar cap problema, em van ajudar a col·locar la motxilla que jo, amb ungles de gel i zero sentit de l’esforç físic, vaig agrair moltíssim. A vegades ser bona gent sí que porta bones conseqüències.
– Are you a warlock? – li vaig demanar.
– I can’t say anything. – em va respondre nerviós.
M’ha costat molt trobar la paraula per referir-me a quan estàs assegut al seient d’un avió, just davant, on tens l’esquena del seient anterior, hi ha una reixeta on guardar coses. Com una butxaca. Doncs allà hi tenia el llibre de Frankenstein, amb la pel·lícula al caure de ser estrenada.
El canvi de seient em va fer seure al costat d’un noi amb qui ràpidament vam fer migues. El llibre em va portar a parlar sobre la pedra filosofal i a mencionar l’alquímia, tema on ell es va estendre molt més i ens va portar a tenir aquest diàleg tan surrealista. Estava just a l’inici del viatge, però tan sols amb això, ja sabia que venien uns dies que prometien.
Vaig poder treure salsitxes d’una màquina expenedora.
Al dia de Halloween vaig poder visitar el castell de Frankenstein.
Gairebé ploro escoltant l’orgue de la catedral de Frankfurt.
I finalment, vaig entrar dins d’una casa de nines que em recordava a Les Tres Bessones.
Espero haver-vos cridat l’atenció, trobo que vaig poder aprofitar molt bé quatre dies al sud d’Alemanya. Incloent és clar, la meva primera experiència com a jutge d’un festival de cine, concretament al QUEER Filmfest Weiterstadt.
Aquest era el meu destí: Weiterstadt. Un poble tan tendre i acollidor que semblava una maqueta. Situat prop de la ciutat dels corbs, Frankfurt. El més divertit és que just en arribar, era la nit de Halloween. Sortir de l’estació de tren i que el primer que vegis és un nen disfressat d’alienígena… Però no que ell és l’àlien, sinó com si l’estiguessin abduint… Divertidíssim.
Aquella mateixa tarda vaig poder veure Ninja Motherf*cking Destruction, una òpera prima d’una directora alemanya de la meva edat exacta, Lotta Schwerk, de vint-i-set anys. A banda d’afegir-me pressió amb l’edat que tinc, aquesta pel·lícula va ser una sorpresa encantadora. Contràriament al que et condueix a pensar el títol, es tracta d’una pel·lícula intimista rodada al llarg de vuit anys, al pur estil de Richard Linklater. Un coming-of-age on veiem el procés d’una protagonista acabant l’institut, començant a entrar dins del món amorós, el món laboral i les corbes que tot això comporta, especialment entre amistats. Una gran òpera prima que em fa tenir moltes ganes de veure els pròxims projectes de la directora i que es va emportar la Menció Especial del Jurat en la categoria de Llargmetratges.
La Misteriosa Mirada del Flamenco va ser la pel·lícula xilena que es va endur el Premi Quijote a Millor Llargmetratge. Amb no només una mirada increïble i molt d’ensomni per part del seu director Diego Céspedes, sinó també amb una capacitat magistral de saber transmetre-la. Escric això dos mesos després d’haver-la vist i clarament s’ha fet el seu lloc al meu inconscient. Aquesta pel·lícula et fa perdre la fe en la humanitat i alhora te la fa recuperar. Ja amb una molt bona trajectòria en festivals, el film segueix a un grup de transsexuals que viuen en un poble miner habitat únicament per homes. Destaco el retrat en forma de conte de fades que transmet perfectament el desconeixement que hi havia del VIH als vuitanta.
La Menció Especial a Millor Curtmetratge se’l va endur Nebenan, una peça de terror que utilitza la figura de Hitler: El feixisme ha tornat o simplement no ha marxat mai?
I finalment, la brillant Skin on Skin es va endur el Premi Quijote a Millor Curtmetratge, una classe magistral de ritme i tensió que des dels primers instants et té atrapada i odies pensar que més d’hora que tard s’acabarà. És increïble com amb trenta minuts pràcticament tancats dins d’un escorxador, es pot parlar tan d’homofòbia, com de feixisme i animalisme d’una forma gens forçada i completament humana. Tots els departaments estan espectaculars.
Sense haver exercit mai de jutge enlloc, vaig tenir molt bona sort de que aquesta fos la meva primera experiència. La majoria dels metratges nominats els vaig veure a casa, i la selecció, concretament de pel·lícules, ja tenien un recorregut per festivals, palpable en la seva qualitat. En ser temàtica LGBT, mencionant la pringada (Esty Quesada) reafirmo que “lo bo és increïble i lo dolent és una joia camp”.
Fer de jurat bàsicament implica veure un bon grapat de metratges, tant pel·lícules com curts, passar-se hores parlant sobre elles i valorar-les amb la resta del jurat. Per algú que li encanta el cinema fins al nivell d’haver-lo estudiat, és una experiència perfecta, vaja. A més, vaig tenir la sort d’entendre’ns de seguida amb la resta del jurat, Dilan Yildirim i Niklas Bauer. Tot i passar-nos hores tancats a la sala de cinema del cineclub, realment es va sentir com un grup d’amics prenent algo a la terrasseta d’un bar, compartint tot el que els hi havia generat l’últim que havien vist, que mira tu, casualment coincidia que tots havíem vist el mateix.
Em sembla impossible parlar d’aquesta experiència sense mencionar a Philipp Aube, la persona encarregada que jo estigués bé en tot moment i de triar-me els àpats als restaurants perquè jo no entenia res del que posava a la carta. A ell i a tot l’equip els envio una abraçada molt gran en forma d’agraïment: en un poble on vaig demanar un kebab en anglès i vaig marxar sentint un grup de tius sorpresos dient-se entre ells que “parla en anglès” (el poc que vaig entendre), tot l’equip del Queerfest em va fer sentir com si fos una més i molt afortunats que hi fos. Òbviament, després de tota aquesta experiència, l’afortunada de poder participar-hi clarament vaig ser jo.
Si mai aneu per la zona, us recomano fer la breu caminada fins a Burg Frankenstein, sense cap relació aparent amb el famós Frankenstein però curiosament, amb molts trets en comú. Ben a prop, hi queda la ciutat de Darmstadt. En Philipp, molt lluny de saber què coi és Manresa, em relacionava més amb Barcelona i, per tant, em va recomanar visitar-la, ja que és famosa pel seu modernisme. Recomanació imprescindible.
Finalment, afegeixo que a Frankfurt vaig poder estar asseguda menjant-me una salsitxa amb mostassa, quètxup i ceba cruixent. A davant, el riu. A l’esquerra, tot el conjunt de gratacels. A la dreta, l’església gòtica ressonant a campanades amb el pont desbordat de candaus creuant-la. I per tot arreu, els corbs. A ells és a qui més carinyo els hi he agafat.
Laia Borràs
Cineclub Manresa
L'entrada Crònica de la Laia Borràs, jurat FICC al QUEER Filmfest Weiterstadt ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
