“Benvolguts germans de La nostra Amèrica: a l’Havana, capital de Cuba, iniciem avui, 3 de desembre de l’any 1979, el primer Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà”. Amb aquestes paraules d’inauguració pronunciades por Alfredo Guevara, gestor i president del Festival, començava a fer-se realitat un somni del cinema llatinoamericà. Acompanyat de Gabriel García Marquez i de Fidel Castro van ser els encarregats de posar en pràctica la idea de crear un Festival de Cinema que premiés el millor d’aquest art a Llatinoamèrica i van ser ells els qui van propiciar que l’Havana acollís des d’aquest desembre de 1979 al Primer Festival del Nou Cinema Llatinoamericà, convertit en plataforma de llançament dels cineastes de la regió.
46 anys després, el Festival homenatja a Alfredo Guevara i durant tots aquests anys el Festival s’ha proposat reconèixer i difondre les obres cinematogràfiques que contribueixin, a partir de la seva significació i de les seves valores artístics, a l’enriquiment i reafirmació de la identitat cultural llatinoamericana i Del Carib. A menys de dues setmanes vista de la 46 edició del Festival, que per cert, és un dels més antics fundats en Llatinoamerica, em van comunicar que havia estat seleccionat com a membre del Jurat “El Quixot” que atorga la Federació Internacional de Cineclubs. No puc explicar con paraules l’alegria i l’emoció que em va causar aquesta crida on es confirmava mi participació. Cuba és un país particular on n’hi hagi. Des de mi adolescència ha estat un referent cultural, deixant per a la història de la humanitat personalitats de valor incalculable en l’àmbit del cinema, la música, la dansa i la política.
Enguany, competien 12 en la secció de llargmetratges de Ficció de països com el Brasil, l’Argentina, República Dominicana, Bolívia Xile, Colòmbia, Cuba. Xile, Colòmbia o l’Equador i hem pogut gaudir i confirmar la qualitat i l’enorme talent que existeix a Amèrica Latina. La sessió inaugural, con el cinema Chaplin ple a vessar, va ser “Belen”, de Dolores Fonzi. La presentació va ser a càrrec de Camila Plaate, que nos va enamorar con la seva interpretació d’una noia acusada d’haver-se provocat un avortament i sentenciada a 8 anys de presó. “Belén” s’uneixi pel·lícula molt necessària i posa el focus en el difícil que se sortir del patriarcat que domina els jutjats de bona part del món.
Els visionats es van succeir durant 7 intensos dies, con una mitjana de dues sessions por dia, i on vol destacar produccions com a “Hiedra” d’Ana Cristina Barragán, directora i guionista del film que nació fruit de l’obstinació i el duro treballo por parteix del seu equip, en un país com l’Equador que produeix 4 pel·lícules any de mitjana, com a nos va comptar la seva directora artística. Actores no professionals, i un arriscat muntatge a base de primers plans extrems dels quals es fa ús en la majoria de les escenes, només cap al final, els personatges apareixen en plans oberts per a mostrar-nos el seu alliberament emocional.
“Neuròtica Anònima” de Jorge Perugorría, tot una eminència a Cuba, després de fer-se famós a nivell internacional con “Fresa i Xocolata” ens va regalar una pel·lícula tan graciosa com necessària. Un acte d’amor al cinema i de compromís con la realitat cubana. Mirtha Ibarra, l’actriu protagonista, també la hi guionista de la cinta. Els membres del Jurat El Quixot, vam ser al segon passi, el cinema estava a vessar, Mirtha Ibarra i Jorge Perugorría van assistir a la sessió. Impressiona veure, sentir com el públic riu de les desgràcies por les que està travessant el seu país i com van aplaudir d’allò més fins a 5 garrofes al llarg de la projecció.
Álvaro Olmos, director de ¨La filla del Còndor” nos endinsa la història d’una d’adolescent aprenenta de partera que utilitza ho canto per a alleujar el dolor de les dones durant el part. La protagonista ha de triar entre seguir amb la tradició del seu poble o viure la nova vida a la ciutat i convertir-se en una estrella de la música folk. En aquest univers dicotòmic, l’art i la direcció de fotografia reforcen les tensions entre mons. Cada element de l’espai sembla estar dividit: el domèstic enfront de l’agrest, l’urbà enfront del silvestre, la tradició enfront de la modernitat. Convé destacar el paisatge que es converteix en un dels grans protagonistes.
Que dir de “O Agent Secret”, de Kleber Mendoça, que està arrasant en tots els festivals per els que passa. L’autor de “Electrodomèstica”, un curtmetratge digne de revisar, i de “Recife Fred” nos regala un thriller polític mutant que barreja sàtira, mitologia popular i crítica social amb un rigor formal desbordant, una banda sonora bella i un gran nombre de memorables personatges secundaris. Un imperdible del festival.
Cal destacar també la pel·lícula xilena “Cos Celeste” Dirigida de manera poètica por Nayra Ilic García a partir del seu propi guió original, el film està comptat a través dels ulls de Celeste, una adolescent a la qual veiem com sofreix quan els adults s’adonen que li ho bastant major per a escoltar la veritat dels quals esdevé al seu país.
“Sota el mateix sol” d’Ulisses Porra l´únic director Català a concurs. El seu títol al·ludeix a la idea que tots som iguals als ulls d’aquest astre, sense tenir en compte estatus socials ni època històrica. Porra, guionista i muntador del film, nos mostra una particular “família” on un sensible i anodí hereu d’una empresa espanyola en República dominicana, una teixidora xinesa con un fort caràcter i un miop desertor Haitià lluiten por sobreviure i trobar-se a si mateixos en l’hostil món de la selva tropical i nos convida a reflexionar sobre l’explotació, l’herència de la conquesta i l’entesa entre diferents cultures en un períod convuls de la història Dominicana.
Esment especial per al film “En el Camino” de David Pablos de Mèxic. Ens conta la història de Veneno, un misteriós jove que vagabundeja per els restaurants de ruta dels camions del Nord de Mèxic, i Ninot, un conductor rude i reservat que li dona l’oportunitat d’acostar-li al seu destí. El film posa el focus en el món dels camioners i barreja sexualitat, narcotràfic i una amistat que va a més. Hipnòtic, inquietant i sensible. Un film intens i sensual que nos entendreix con la història d’aquests dos personatges que s’enamoren dins del híper masculí món dels camioners, barrejant drama i tendresa. El festival va comptar amb la presència d’un dels seus protagonistes Osvaldo Sánchez que nos regala una de les seves millors interpretacions fins a la data.
Ho premio El Quixot va ser per a la pel·lícula Colombiana “Un poeta”, de Simon Mesa Soto. I és que el Jurat, composta per el president de la Federació Internacional de Cineclubs, Joao Paolo Macedo de Portugal, El vicepresident de la Federació Internacional de Cineclubs Lázaro Lázaro Alderete de Cuba i el que aquí escriu, President del Cineclub Akira de Sant Pol de Mar, hem vist clarament reflectits els valors d’aquest premi, cinema per a dialogar i construir coneixement, cinema que transforma l’experiència estètica en un espai de reflexió social i personal, explorant temes complexos i fomentant el pensament crític, cinema com una eina per a entendre la condició humana i generar vas saber compartits més enllà del llenguatge conceptual tradicional. I es que Simón Mesa, ens dona tota una lliçó de cinema de la ma d’un antiheroi, el quixotesc Ubeimar Rios, que borda la seva actuació donant vida a un poeta fracassat, tràgic i hilarant. Una rondalla absurda i divertida que aborda con humor i reflexió temes socials, el mercantilisme de les arts, els problemes de criar a un adolescent i l’educació a les aules.
En aquesta edició, la cita va comptar con una selecció de 222 obres en exhibició de 42 països dins de diferents secciones, curtmetratge, documental, animació, a més del concurs de Cartells i de Operas primes. Secciones paral·leles com Llatinoamèrica en Perspectiva i una altra de Panorama Contemporani Internacional. Activitats d’indústria, tallers i classes magistrals. Por altra costat, Mèxic va ser el país destacat. En aquest context, el Festival va atorgar el premio Coral d’Honor als Estudis Churubusco de Mèxic por el seu aniversari 80 i a l’aclamat actor Gael García Berna. Cal ressaltar una vintena de cartells de pel·lícules realitzades por el cineasta hispà-mexicà Luis Buñuel van ser exposades en la capital cubana i algunes de les seves cintes més famoses van ser projectades durant l’esdeveniment.
Contra vent i marea, el Festival va aconseguir brillar pes a les grans dificultades que passa el país. Una experiència inoblidable, una edició que passarà a la història com una de les més difícils de realitzar però que, com ja nos té habituats, salo endavant gràcies a l’esforç de molts, d’un enorme col·lectiu que va a donar el tot perquè llegués a bon port Gràcies l’Havana, sou tot un exemple de perseverança i d’amor al setè art.”
Sandro Martín.
Presidente del Cinema Club Akira.
Sant Pol de Mar. Barcelona
Quina maravella d’experiencia!
Mil gràcies
L'entrada Crònica del Sandro Martín del Cineclub Akira del seu pas com a jurat a La Havana ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
Un matrimoni de lesbianes alemanyes em va demanar si em feia res que ens canviéssim el seient, que si no deixaven la nena sola. En no posar cap problema, em van ajudar a col·locar la motxilla que jo, amb ungles de gel i zero sentit de l’esforç físic, vaig agrair moltíssim. A vegades ser bona gent sí que porta bones conseqüències.
– Are you a warlock? – li vaig demanar.
– I can’t say anything. – em va respondre nerviós.
M’ha costat molt trobar la paraula per referir-me a quan estàs assegut al seient d’un avió, just davant, on tens l’esquena del seient anterior, hi ha una reixeta on guardar coses. Com una butxaca. Doncs allà hi tenia el llibre de Frankenstein, amb la pel·lícula al caure de ser estrenada.
El canvi de seient em va fer seure al costat d’un noi amb qui ràpidament vam fer migues. El llibre em va portar a parlar sobre la pedra filosofal i a mencionar l’alquímia, tema on ell es va estendre molt més i ens va portar a tenir aquest diàleg tan surrealista. Estava just a l’inici del viatge, però tan sols amb això, ja sabia que venien uns dies que prometien.
Vaig poder treure salsitxes d’una màquina expenedora.
Al dia de Halloween vaig poder visitar el castell de Frankenstein.
Gairebé ploro escoltant l’orgue de la catedral de Frankfurt.
I finalment, vaig entrar dins d’una casa de nines que em recordava a Les Tres Bessones.
Espero haver-vos cridat l’atenció, trobo que vaig poder aprofitar molt bé quatre dies al sud d’Alemanya. Incloent és clar, la meva primera experiència com a jutge d’un festival de cine, concretament al QUEER Filmfest Weiterstadt.
Aquest era el meu destí: Weiterstadt. Un poble tan tendre i acollidor que semblava una maqueta. Situat prop de la ciutat dels corbs, Frankfurt. El més divertit és que just en arribar, era la nit de Halloween. Sortir de l’estació de tren i que el primer que vegis és un nen disfressat d’alienígena… Però no que ell és l’àlien, sinó com si l’estiguessin abduint… Divertidíssim.
Aquella mateixa tarda vaig poder veure Ninja Motherf*cking Destruction, una òpera prima d’una directora alemanya de la meva edat exacta, Lotta Schwerk, de vint-i-set anys. A banda d’afegir-me pressió amb l’edat que tinc, aquesta pel·lícula va ser una sorpresa encantadora. Contràriament al que et condueix a pensar el títol, es tracta d’una pel·lícula intimista rodada al llarg de vuit anys, al pur estil de Richard Linklater. Un coming-of-age on veiem el procés d’una protagonista acabant l’institut, començant a entrar dins del món amorós, el món laboral i les corbes que tot això comporta, especialment entre amistats. Una gran òpera prima que em fa tenir moltes ganes de veure els pròxims projectes de la directora i que es va emportar la Menció Especial del Jurat en la categoria de Llargmetratges.
La Misteriosa Mirada del Flamenco va ser la pel·lícula xilena que es va endur el Premi Quijote a Millor Llargmetratge. Amb no només una mirada increïble i molt d’ensomni per part del seu director Diego Céspedes, sinó també amb una capacitat magistral de saber transmetre-la. Escric això dos mesos després d’haver-la vist i clarament s’ha fet el seu lloc al meu inconscient. Aquesta pel·lícula et fa perdre la fe en la humanitat i alhora te la fa recuperar. Ja amb una molt bona trajectòria en festivals, el film segueix a un grup de transsexuals que viuen en un poble miner habitat únicament per homes. Destaco el retrat en forma de conte de fades que transmet perfectament el desconeixement que hi havia del VIH als vuitanta.
La Menció Especial a Millor Curtmetratge se’l va endur Nebenan, una peça de terror que utilitza la figura de Hitler: El feixisme ha tornat o simplement no ha marxat mai?
I finalment, la brillant Skin on Skin es va endur el Premi Quijote a Millor Curtmetratge, una classe magistral de ritme i tensió que des dels primers instants et té atrapada i odies pensar que més d’hora que tard s’acabarà. És increïble com amb trenta minuts pràcticament tancats dins d’un escorxador, es pot parlar tan d’homofòbia, com de feixisme i animalisme d’una forma gens forçada i completament humana. Tots els departaments estan espectaculars.
Sense haver exercit mai de jutge enlloc, vaig tenir molt bona sort de que aquesta fos la meva primera experiència. La majoria dels metratges nominats els vaig veure a casa, i la selecció, concretament de pel·lícules, ja tenien un recorregut per festivals, palpable en la seva qualitat. En ser temàtica LGBT, mencionant la pringada (Esty Quesada) reafirmo que “lo bo és increïble i lo dolent és una joia camp”.
Fer de jurat bàsicament implica veure un bon grapat de metratges, tant pel·lícules com curts, passar-se hores parlant sobre elles i valorar-les amb la resta del jurat. Per algú que li encanta el cinema fins al nivell d’haver-lo estudiat, és una experiència perfecta, vaja. A més, vaig tenir la sort d’entendre’ns de seguida amb la resta del jurat, Dilan Yildirim i Niklas Bauer. Tot i passar-nos hores tancats a la sala de cinema del cineclub, realment es va sentir com un grup d’amics prenent algo a la terrasseta d’un bar, compartint tot el que els hi havia generat l’últim que havien vist, que mira tu, casualment coincidia que tots havíem vist el mateix.
Em sembla impossible parlar d’aquesta experiència sense mencionar a Philipp Aube, la persona encarregada que jo estigués bé en tot moment i de triar-me els àpats als restaurants perquè jo no entenia res del que posava a la carta. A ell i a tot l’equip els envio una abraçada molt gran en forma d’agraïment: en un poble on vaig demanar un kebab en anglès i vaig marxar sentint un grup de tius sorpresos dient-se entre ells que “parla en anglès” (el poc que vaig entendre), tot l’equip del Queerfest em va fer sentir com si fos una més i molt afortunats que hi fos. Òbviament, després de tota aquesta experiència, l’afortunada de poder participar-hi clarament vaig ser jo.
Si mai aneu per la zona, us recomano fer la breu caminada fins a Burg Frankenstein, sense cap relació aparent amb el famós Frankenstein però curiosament, amb molts trets en comú. Ben a prop, hi queda la ciutat de Darmstadt. En Philipp, molt lluny de saber què coi és Manresa, em relacionava més amb Barcelona i, per tant, em va recomanar visitar-la, ja que és famosa pel seu modernisme. Recomanació imprescindible.
Finalment, afegeixo que a Frankfurt vaig poder estar asseguda menjant-me una salsitxa amb mostassa, quètxup i ceba cruixent. A davant, el riu. A l’esquerra, tot el conjunt de gratacels. A la dreta, l’església gòtica ressonant a campanades amb el pont desbordat de candaus creuant-la. I per tot arreu, els corbs. A ells és a qui més carinyo els hi he agafat.
Laia Borràs
Cineclub Manresa
L'entrada Crònica de la Laia Borràs, jurat FICC al QUEER Filmfest Weiterstadt ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
La Federació Internacional de cineclubs que atorga el Premi Quijote al Festival Internacional de Nuevo Cine Latinoamericano de La Habana presenta el seu jurat en el que participa el Sandro Martín del Cineclub Akira de Sant Pol de Mar.
Sandro és llicenciat en periodisme per la UPV i ha treballat en televisió en diversos programes com a ajudant de redacció, ajudant de producció i de redactor. En relació amb el cinema ha co dirigit un documental sobre la situació de la dona en el sud de Mèxic, Ser dona en el sud de Mèxic, Muxes, coordinat una Mostra de Cinema Egipci en l’Institut Francès de Barcelona i ara, des de fa 4 anys, és el President del Cine Club Akira a Sant Pol de Mar. També està involucrat en el desenvolupament d’un documental que començarà a gravar-se aquest mateix mes de desembre . Es declara un cinèfil apassionat, un amant del món del cinema i de la seva força per a remoure i agitar consciències tal com fa amb la seva.
El jurat queda conformat de la següent manera:
Cuba – Làzaro Alderete
Catalunya- Sandro Martín Fernández
Portugal – Joao Paulo Macedo
L'entrada Sandro Martín del Cineclub Akira de Sant Pol de Mar, jurat FICC a La Habana – Cuba ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
En Bernat participarà del jurat de la Federació Internacional de Cineclubs atorgant el premi Quijote al Festival Versi di Luce
El jurat està compost per:
Bernat Rojas Sayol, natural de la Roca del Vallès, forma part del Cineclub de l’Associació Cultural de Granollers des del 2022, quan hi va entrar a través de la Crida Edison, el Cineclub Jove vinculat al Cinema Edison. És graduat en Multimèdia i en el Màster de Guió Audiovisual del GAC. Ha treballat en diferents àmbits del sector audiovisual, i actualment és responsable de continguts als països nòrdics a Rakuten TV (plataforma d’streaming).
L'entrada Bernat Rojas, del Cineclub AC Granollers, jurat FICC a Sicilia – Itàlia ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
L'entrada Comença la 32 Alternativa ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
NOMINATION FOR FICC JURY LA HABANA (CUBA) 2025
Aquest premi és organitzat per la Federació Internacional de Cineclubs que facilita a les diferents federacions la possibilitat de que els cineclubs participin en festivals d’arreu del món com a jurat.
46 FESTIVAL INTERNACIONAL DEL NUEVO CINE LATINOAMERICANO LA HABANA
4 al 14 de desembre de 2025. La Habana – Cuba
Deadline: 7 de novembre
Condicions:
1. La invitació cobreix: Hotel en una habitació individual i àpats, transfers entre l’aeroport i l’hotel.
2. Idioma de treball: Espanyol
3. Data d’arribada: 3 o 4/12
4. Data de partida: 13/12
No es cobreixen despeses del viatge.
El candidat que es presenta, adquireix el compromís d’assistir al festival. En cas de no ser així, haurà de proporcionar un substitut per al seu lloc al jurat del festival. També haurà d’enviar una fotografia i un cv. Els membres del jurat han d’escriure un article en català i Anglès o Francès i portar un catàleg del festival per a la FCC.
Els criteris que es seguiran a l’hora d’escollir els membres del jurat prioritzaran aquells cineclubs i cineclubistes que no hagin participat abans o que ho hagin fet fa temps. En cas de dubtes també es donarà prioritat a aquells que hagin enviat abans la seva candidatura.
El festival acreditarà al jurat FICC per tenir accés lliure a totes les projeccions.
La candidatura s’enviarà al comitè de selecció de la FICC que terminarà de decidir.
Els qui estigueu interessats en ser un dels membres del jurat, ens ho heu de comunicar responent aquest mail i omplir aquest formulari
L'entrada Convocatòria per anar de Jurat Internacional a La Habana 2025 ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
