Mirar l’agenda de Marco Mezquida fa sentir vertigen: tot just comença el 2017 i la web del pianista menorquí, un dels noms ascendents del jazz internacional, ja recull prop d’un centenar de compromisos per tot Europa. A punt de complir els 30 anys, té publicats prop de 50 discos i reconeix sense rubor que ha aconseguit tocar a la majoria dels llocs mítics del jazz amb els quals somniava quan només era un estudiant de piano adolescent.

 

Però, per a Marco, l’agenda de concerts, lluny d’ésser rutina o un element d'estrès, suposa un repte creatiu. Es reivindica com a compositor i improvisador i defensa que la música –tota la música, la clàssica inclosa- només es un joc. Amb aquesta exposició de principis, no resulta estrany que la Sala Apolo l’hagi convidat a la nova temporada del cicle “Matins de clàssica”, una sèrie de concerts, els diumenges al matí entre el 22 de gener i el 12 de febrer, que trenquen amb totes les convencions dels gènere. Marco Mezquida actua al concert inaugural, el dia 22, a les 12 del migdia. 

 

 

Marco Mezquida: Va ser primer la música de piano. Vaig començar tocant música clàssica i feia concerts d’orgue. Però també tocava molta música contemporània, tot i que no era jazz, perquè precisament aquest va ser un dels tipus de música que vaig descobrir més tard, cap als 14 o 15 anys. 

 

M.M. Vaig poder compaginar la formació clàssica del conservatori amb la de música moderna de l’escola municipal. Ho recordo com un procés paral·lel i complementari. De totes maneres, com a professional, mai no he fet de pianista clàssic. El meu repte sempre ha estat més interpretatiu i creatiu.

 

M.M. Amb bon gust, es pot fer de tot. Jo estic a favor de que es facin versions. És veritat que si un músic poc coneixedor ho fa sense gràcia, el resultat no agrada. Recordo que, fa anys, vaig sentir les interpretacions clàssiques en estil jazz que fa Jacques Louissier i allò no em va agradar.  

 

Però també n’he sentit coses divertides. Penso que hauria d’haver-hi més flexibilitat . Avui dia, la interpretació s’ha d’entendre de forma més rica. Està molt bé interpretar la música barroca amb instruments originals, però les noves tendències no poden anar només per aquí. No té massa sentit tancar les obres clàssiques en vitrines. 

 

M.M. Si. Per exemple, l’any passat vaig rebre l’encàrrec de L’Auditori de fer una revisió de la música de Ravel, amb el projecte Els somnis de Ravel, amb bateria, cello i piano. Però, s’haurien de poder fer més coses amb la música clàssica, com, per exemple, portar un quartet de corda a un context de música moderna.

 

M.M. En aquest cas es tracta d’uns arranjaments d’Albert Iniesta basats en música de Beethoven, amb un grup de càmera bastant gran, dins de la sèrie d’espectacles per a nens del Palau.

 

M.M. En els concerts del cicles clàssics versiono lliurementes autors que m’agraden i intento que es faci patent la llibertat creativa que és tan important per a mi. No porto una partitura que s’hagi de seguir al peu de la lletra, perquè es tracta de jugar. Em diverteix molt agafar una peça, per exemple, de Chopin i jugar amb el ritme i l’harmonia. És un procés que et connecta amb el compositor, qui va haver de fer aquest mateix joc quan escrivia l’obra.

 

M.M. Precisament la improvisació és important per a donar aquesta visió, més simple i més senzilla, de la música com un joc. I és una visió molt lligada al compositor, perquè si de veritat saps el que estàs tocant és quan pots fer versions i afegir cadències, ornamentacions, etcètera. Abans, es jugava molt més. Els compositors eren músics complets: composaven, interpretaven i improvisaven. A mi m’interessen molt aquestes tres facetes i intento portar-les al màxim en cada concert. En aquest sentit, em sento més proper als compositors clàssics.

 

M.M. No crec que el jazz tingui imatge de música moderna entre el gran públic. Ho va tenir en el passat, però ja no, i és una llàstima, perquè això limita que la gent jove s’hi apropi. Cada tipus de música té el seu interès. El rock, també. En aquest sentit, jo sempre he estat bastant heterodox: no pots estar escoltant sempre jazz. De totes maneres, si és cert que la clàssica té un halo més conservador, però s’ho ha guanyat a pols: sempre el mateix format, en auditoris, amb el mateix ritual... 

 

M.M. A ciutats com a Berlin hi ha llocs on et pots prendre una copa escoltant música clàssica. També és interessant coses com les que feia Friedrich Gulda, un pianista clàssic que era capaç de tocar jazz en mig d’un concert a un auditori o d’interpretar una sonata de Mozart a una jazz cave. Si el Quartet Casals toqués fora dels auditoris, el coneixeria molta més gent. La música clàssica s’hauria de desfermar la camisa i hauria de ser possible gaudir-la en altres situacions, diferents als concerts tradicionals. I el mateix passa amb el piano, que hauria de sortir dels espais tancats.

 

M.M. És esgotador. Però el que rebo a canvi és una energia adrenalítica. Considero un regal de la vida poder tancar els ulls i oferir una experiència íntima que, a la vegada, dona molt plaer compartir. La música em dona molt més del que em treu. I en el moment que no ho senti així, deixaré de fer-ho.

 

M.M. A més del concert a la Sala Apolo, durant les properes setmanes tinc concerts a França, Bèlgica i Alemanya. Al febrer presentaré El somni de Ravel al festival de jazz de Granollers. També tinc prevista una sèrie internacional de concerts amb el trompetista Enrico Rava, el Miles Davies europeu i una gira amb el guitarrista flamenc Chicuelo. I això són només els projectes individuals, perquè amb els grups on col·laboro estic en un moment molt actiu. També acaben de sortir tres discos al mercat: un de piano sol, Amateur, un altre de veu i piano amb la cantant Juliane Heinemant i un altre a dos pianos, amb el meu professor d’improvisació a l’Esmuc Albert Bover.

 

B.B. El principal desig és que tot vagi bé. Són molts concerts i també molts viatges i molta activitat. Els desitjos que tenia de tocar a determinats llocs i amb certs músic s’han anat complint, però em queda pendent arribar a més ciutats com a pianista sol.

 

 

Seguir llegint... Marco Mezquida: "No té sentit tancar les obres clàssiques en vitrines"

image/jpg