Persones grans, residències, demència senil, petites discapacitats alzheimer. La relació amb la família, descoberta d’altres com tu, viure de records, no recordar el que fas… d’això en parla Arrugas, un còmic de Paco Roca.
No és fàcil escriure sobre la degeneració neuronal i la davallada física, sobre la institucionalització i l’abandonament familiar, sobre les noves amistats en un entorn aliè i que és difícil fer teu i amb l’amenaça vital que tot anirà a pitjor.
Per moltes i molts de nosaltres aquesta és una vivència en tercera persona o com a acompanyants i testimonis de la mare, el pare, la tieta… sent conscients que possiblement ens arribarà una situació semblant.
Paco Roca narra i il·lustra tot això amb una sensibilitat exquisida i una empatia enorme. Roca ha fet una immersió en diferents situacions, sabent recollir la diversitat de temàtiques, problemes, solidaritat i desitjos de la gent que es fa gran i que recorda i oblida alhora.
No és fàcil escriure -i dibuixar- sobre allò que no és central, que ja no és productiu i es considera amortitzat per la societat capitalista i fer-ho des del reconeixement, l’empatia. Aquelles persones a les que mirem i veiem el que eren i no pas el que són i no sabem com acollir-les. No és fàcil viure-ho ni fàcil d’explicar. Fa un temps parlava al bloc d’aquest tema a partir dels versos de Sònia Moll que ens parlaven: “Torno a enfilar mentides blanques/―Mañana, mamá, mañana―/ mentre embotones i desembotones/ el mateix trau de la camisa/ una vegada i una altra/ sense mirar-me./ I oblides l’alumini blanc/de les finestres d’avui,/ que només s’obren endins.” Tot torna, també els records, també la necessitat de parlar-ne, també la necessitat que es faci visible allò que també resta invisible amb l’edat.
Gràcies Paco Roca!
