El nou disc del Cor Jove Nacional de Catalunya ja es pot escoltar, des d’avui, a les principals plataformes digitals. El tercer treball discogràfic d’aquest projecte formatiu d’alt nivell recull una selecció del repertori que la formació ha treballat i interpretat arreu del país durant els darrers anys, i s’emmarca en l’etapa de Mireia Barrera com a directora titular.
L’enregistrament es va dur a terme durant la trobada de Setmana Santa de 2025, una de les dues úniques estades de treball que el CJNC realitza al llarg de l’any, a Igor Studio (Barcelona). La producció del disc a anat a càrrec de Tasso Laboratori de So, i l’edita FICTA Edicions i Produccions, amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Aquest nou enregistrament representa una fita important en la trajectòria del Cor Jove Nacional de Catalunya, un projecte coral d’excel·lència amb una clara voluntat pedagògica, que té com a part essencial de la seva identitat la difusió i promoció del patrimoni coral català. El programa del disc inclou obres de Manuel Oltra, Xavier Puig, Ricard Lamote de Grignon, Frederic Mompou, Eduard Toldrà, Enric Morera i Josep Anselm Clavé, i ofereix una panoràmica representativa de la música coral catalana dels segles XIX i XX.
El disc està dirigit per Mireia Barrera i compta amb Jordi Castellà al piano, així com amb diversos solistes del mateix CJNC.
The post El Cor Jove Nacional de Catalunya publica el seu tercer disc appeared first on Moviment Coral Català.
La 18a Mostra de Cinema de Castellar del Vallès tindrà lloc del 20 de febrer a l’1 de març i projectarà 18 pel·lícules
L’edició 2026 del BRAM! té confirmada l’assistència dels directors Jose Mari Goenaga, Judith Colell, Georgina Cisquella, José Antoni Torres i Antonio Manuel Rodríguez Ramos, així com de l’animador Arnau Gòdia
El cineasta castellarenc i Soci d’Honor de la FCC Pere Joan Ventura rebrà un homenatge pòstum en el marc de la 18a Mostra de Cinema de Castellar del Vallès, que enguany tindrà lloc del 20 de febrer a l’1 de març. L’organització del BRAM!, formada pel Club Cinema Castellar Vallès i l’Ajuntament, donarà així un lloc destacat en la 18a edició de la mostra a qui en va ser creador l’any 2009 i que també la va dirigir des d’aquest mateix any i fins a la seva mort, l’estiu passat.
D’una banda, el BRAM! acollirà una exposició que inclourà diversos materials relacionats amb l’extensa trajectòria de Ventura, sempre vinculada a l’activisme social i polític. Precisament, la seva trajectòria de lluita antifranquista i defensa de les llibertats i dels drets socials en el món del cinema li va valdre l’any 2023 la màxima distinció que ofereix el municipi: la Medalla de la Vila. En l’àmbit local, cal destacar que va ser impulsor del moviment cineclubista als anys setanta i recuperador del cineclub l’any 2011, amb la creació del Club Cinema Castellar Vallès, que també va presidir fins que va morir. A més, el seu darrer projecte com a director, Un vas d’aigua per a l’Elio (2023), també està profundament vinculat al municipi, ja que recupera la memòria del maqui italià Elio Ziglioli, assassinat per la Guàrdia Civil a Castellar del Vallès l’any 1949.
A més de l’exposició, que es podrà visitar tots els dies de la mostra a la Sala Polivalent d’El Mirador, el BRAM! també ha previst un acte per homenatjar Ventura, que serà un dels moments especials d’aquesta edició de la mostra. L’acte, que serà gratuït tot i que requerirà reserva d’entrada al web www.auditoricastellar.cat, tindrà lloc divendres 27 de febrer a l’Auditori Municipal Miquel Pont i inclourà la projecció del documental El efecto Iguazú. Amb aquesta filmació que va dirigir l’any 2002 sobre la protesta que van dur a terme els treballadors de Sintel acampats a la Castellana de Madrid en defensa dels seus drets laborals, Ventura va guanyar el Goya a millor documental, una categoria a la qual també va ser nominat l’any 2005 per la pel·lícula col·lectiva Hay motivo.
Un any més, un BRAM! amb convidats de luxe
Fins al moment, el BRAM! 2026 ja té confirmats sis convidats que vindran a Castellar del Vallès a parlar de les seves pel·lícules. Es tracta, d’una banda, de la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Judith Colell, que presentarà la darrera pel·lícula que ha dirigit, Frontera, dimarts 24 de febrer. El film, que està nominat en vuit categories a la pròxima edició dels Premis Gaudí, se situa l’any 1943 per narrar la història d’uns veïns d’un poble fronterer que, en plena Segona Guerra Mundial, arrisquen la vida per ajudar jueus a fugir del nazisme a través dels Pirineus, mentre afloren les ferides encara obertes de la Guerra Civil espanyola.
Una altra de les convidades a la Mostra de Cinema d’enguany serà la directora Georgina Cisquella, directora del documental Dónde vamos a vivir. Mujeres contra el desahucio, que es projectarà dijous 26 de febrer. Cisquella, periodista, guionista i directora, ha consolidat una obra marcada pel compromís social, la mirada crítica i la voluntat de donar veu a col·lectius invisibilitzats. És el cas d’aquesta producció protagonitzada per dones que es podrà veure al BRAM! i que segueix els moviments socials que lluiten pel dret a un habitatge digne i denuncien les greus conseqüències de la crisi hipotecària, l’augment abusiu dels lloguers, el control del mercat per part dels fons voltors i la falta d’habitatge públic.
També està confirmada l’assistència de Jose Mari Goenaga, codirector, juntament amb Aitor Arregi, de l’aclamat film Maspalomas, que suma, entre d’altres, premis al Festival de Sant Sebastià, als Premis Forqué i als Premis Feroz, a més de nou nominacions als Goya. La pel·lícula, que es projectarà dijous 26 de febrer, segueix un home de 76 anys obertament gai que vivia amb llibertat a Maspalomas, però que després d’un accident torna a Sant Sebastià i entra en una residència, on es veu obligat a ocultar la seva sexualitat. Goenaga, una de les potes de la productora Moriarti (formada també per Aitor Arregi i Jon Garaño), artífex de pel·lícules com Marco, La trinchera infinita o Handia, vindrà per segona vegada al BRAM!, on ja va presentar el film Loreak l’any 2015.
A més, el BRAM! també comptarà amb els directors del film Lorca en La Habana, José Antonio Torres i Antonio Manuel Rodríguez Ramos. Ambdós tenen una trajectòria cinematogràfica especialitzada en documentals i signen aquesta proposta que ficciona el viatge de l’escriptor Federico García Lorca a l’interior de Cuba l’any 1930. Una road movie a la recerca de les petjades de Lorca a Cuba, però també de Cuba a Lorca. La proposta es podrà veure dissabte 28 de febrer, i arriba al BRAM! amb la col·laboració de l’empresa castellarenca Gapsa, que ha patrocinat la pel·lícula.
Finalment, la darrera assistència confirmada fins al moment a la Mostra de Cinema 2026 és la d’Arnau Gòdia, animador de la pel·lícula del BRAM! Infantil d’enguany, L’Olívia i el terratrèmol invisible, que s’ha programat diumenge 1 de març. Gòdia treballa professionalment com a animador stop-motion des de l’any 2018, i ha participat en diferents projectes de llargmetratge, curtmetratge, publicitat i sèries de televisió. A més, ha dirigit projectes d’animació i també es dedica a la docència. L’Olívia i el terratrèmol invisible, el primer llargmetratge stop-motion català, suma diverses nominacions a premis com els Goya, els Premis del Cinema Europeu, el Festival de Valladolid – Seminci o els Premis Gaudí.
L’aposta pel cinema social, tret distintiu del BRAM!
A banda de per l’atractiu dels seus convidats, el BRAM! es continua distingint en aquesta edició per l’aposta per films amb nominacions i premis en diversos festivals i de temàtica social, tal com es pot desprendre les pel·lícules seleccionades que s’han comentat fins ara. Aquesta és la llista completa de projeccions del BRAM! 2026:
Balandrau, vent salvatge (Catalunya, 2026, dir. Fernando Trullols, 119 min). Inauguració del BRAM! 2026
Belén (Argentina, 2025, dir. Dolores Fonzi, 105 min)
El agente secreto(Brasil, 2025, dir. Kleber Mendonça Filho, 158 min)
Un simple accidente (Iran, 2025, dir. Jafar Panahi, 105 min). Sessió vermut
La chica zurda (Taiwan, 2025, dir. Shih-Ching Tsou, 108 min)
Valor sentimental (Noruega, 2025, dir. Joachim Trier, 135 min)
Frontera (Catalunya, 2025, dir. Judith Colell, 101 min)
Turno de guardia (Suïssa, 2025, dir. Petra Biondina Volpe, 92 min)
La voz de Hind (Tunísia, 2025, dir. Kaouther Ben Hania, 89 min)
Dónde vamos a vivir. Mujeres contra el deshaucio (Espanya, 2025, dir. Georgina Cisquella, 61 min)
Maspalomas (Espanya, 2025, dir. Jose Mari Goenaga, Aitor Arregi, 115 min)
El pastís del president (Irak, 2025, dir. Hasan Hadi, 105 min)
El efecto Iguazú (Catalunya, 2003, dir. Pere Joan Ventura, 90 min)
Lorca en La Habana (Espanya, 2025, dir. José Antonio Torres, Antonio Manuel Rodríguez Ramos, 78 min)
Bugonia (Irlanda, 2025, Yorgos Lanthimos, 118 min)
L’Olívia i el terratrèmol invisible (Catalunya, 2025, dir. Irene Iborra, 71 min)
Los domingos (Espanya, 2025, dir. Alauda Ruiz de Azúa, 110 min)
El último vikingo (Dinamarca, 2025, dir. Anders Thomas Jensen, 116 min)
En total, són 18 pel·lícules que sumen 20 nominacions als Oscar, 26 nominacions als premis Goya, 11 nominacions als Premis Gaudí, 7 premis del Cinema Europeu, la Palma d’Or de Canes, a més de diverses nominacions i premis en altres festivals i premis internacionals.
D’altra banda, cal remarcar que un 44% de les pel·lícules de la secció oficial són dirigides per dones.
Activitats complementàries
Com en edicions anteriors, el BRAM! ofereix diferents activitats complementàries. D’una banda, diumenge 22 de febrer, a les 9.30 hores, tindrà lloc una ruta guiada del cicle “Un Tomb per la Història” del Centre d’Estudis de Castellar – Arxiu d’Història, que portarà els assistents a fer un itinerari per les antigues sales de cinema de Castellar del Vallès. Per assistir-hi, caldrà inscriure’s al web www.centreestudiscastellar.cat.
D’altra banda, la xerrada de L’Aula d’Extensió Universitària del dimarts que cau dins la mostra (24 de febrer, 18 h) girarà un any més entorn del cinema. En aquesta ocasió la impartirà Judith Colell, directora de cinema i presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català (que assistirà a la projecció del seu darrer film, Frontera, després de la xerrada) i porta per títol “L’evolució del cinema en català dels darrers anys: passat i futur”. La proposta analitzarà l’expansió del cinema de producció catalana en català dels últims anys, que ha generat una identitat audiovisual catalana sòlida, que connecta emocions locals amb sensibilitats universals i que equilibra amb èxit la qualitat artística i la rendibilitat comercial.
A més, el Col·lectiu Aspàsia ha organitzat dues activitats: dilluns 23 de febrer a les 19 h tindrà lloc per segon any consecutiu una sessió especial de trivial a Cal Calissó que posarà a prova els coneixements dels assistents en matèria de cinema amb perspectiva de gènere i LGTBIQA+. També a Cal Calissó han programat una tertúlia especial de balanç del BRAM!, que tindrà lloc dimecres 4 de març a les 19 hores.
Cal destacar que la 18a edició de la Mostra de Cinema de Castellar tornarà a oferir el BRAM! Gastronòmic, una proposta que arriba amb la col·laboració de Comerç Castellar. L’entitat difondrà ben aviat una llista de bars i restaurants que obriran durant els dies de BRAM! i que tindran a disposició dels clients ofertes gastronòmiques específiques.
Finalment, també cal fer esment de l’aposta un any més per apropar el cinema a les escoles a través del BRAM! Escolar, una iniciativa conjunta de la Guia Didàctica de l’Ajuntament i del Club Cinema Castellar. El 13è BRAM! Escolar va començar el 12 de gener i finalitzarà el 19 de febrer. En aquesta edició hi participaran poc més de 3.000 alumnes d’I3 a 2n de Batxillerat i de l’Institut de Jardineria i Agricultura Les Garberes. Per segona vegada hi participarà també l’escola Josep Gras de Sant Llorenç Savall. En aquesta edició també s’han inclòs projeccions que formen part del projecte educatiu del Cicle Gaudí, que impulsa l’Acadèmia del Cinema Català, i del catàleg de la Filmoxarxa, que proposa la Filmoteca de Catalunya.
Premis
Com cada any, el públic podrà votar les pel·lícules del BRAM! i entrar així al sorteig de 10 saquets de mongetes del ganxet, producte típic de la masia de Can Casamada amb denominació d’origen. El director i la productora de la pel·lícula guanyadora s’enduran un sac de mongetes del ganxet, guardó de la Mostra.
D’altra banda, aquesta edició tornarà a concedir el premi del Jurat Jove, que estarà integrat per membre dels col·lectiu Castellar Z.
A més, per segon any consecutiu, el Col·lectiu Aspàsia farà una valoració de les pel·lícules en funció de la presència de personatges femenins i LGTBIQ+, la diversitat, el compliment del test de Bechdel i la perspectiva de gènere en general.
Venda d’abonaments i entrades
El web www.auditoricastellar.cat obrirà divendres, 30 de gener, a les 10 del matí, la venda d’abonaments al BRAM! 2026, que es podran comprar, fins a exhaurir existències, a un preu de 30 € (25 € en el cas dels socis del Club Cinema Castellar Vallès). L’abonament permetrà l’accés a un total de 15 sessions cinematogràfiques (totes a excepció de la inauguració, el BRAM! Infantil i l’homenatge a Pere Joan Ventura). El mateix dia es posaran també a la venda les entrades individuals per a la inauguració del BRAM!, divendres 20 de febrer, amb la pel·lícula Balandrau i un convidat encara per confirmar. L’entrada tindrà un preu de 5 €.
D’altra banda, les entrades individuals a les sessions de la mostra es posaran a la venda divendres 6 de febrer, també al web de l’Auditori. En aquest cas, el preu també serà de 5 €, excepte en el cas de l’homenatge a Pere Joan Ventura, que serà gratuït, tot i que serà necessari adquirir entrada a través de la web de l’Auditori.
Les entrades i els abonaments també es podran adquirir, si no s’han exhaurit, a la taquilla de l’Auditori des de 30 minuts abans de l’inici de cada sessió.
El cartell
També s’ha donat a conèixer el cartell promocional de la 18a edició del BRAM!, que com és habitual és obra del cap d’imatge i disseny de l’Ajuntament, Carles Martínez Calveras. En aquesta ocasió, el cartell és també un homenatge a qui va ser impulsor del BRAM! i director de la mostra, Pere Joan Ventura.
L'entrada El Club Cinema Castellar del Vallès organitza el BRAM ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
El cineclubisme és molt més que una pantalla: és un espai de trobada, d’emocions compartides i de descobriments. Al Cineclub Terra Alta de Bot el seu vídeo projector ha arribat al final de la seva vida útil, i necessiten ajuda per poder-ne adquirir un de nou.
Podeu col·laborar en aquest enllaç
L'entrada Cineclub Terra Alta de Bot enceta un Verkami per aconseguir un nou projector ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
Hola, algú m’ha demanat que faci quatre ratlles sobre el que ha estat l’any dels diables. Cap problema, però potser millor que primer em presenti. El meu nom és Tolc, sense cognoms, com la Beyoncé o la Madonna. Que jo també soc una diva!! El meu nom és el nom del barri invertit i aquest any he fet 30 anys. La colla que em va crear tenia un drac, tenia una mica de cara de babau però era un molt bon drac. El cas és que començava a estar molt malmès la roba s’havia de renovar i els ferros s’havien de refer. Aquí faig un incís, si, era un drac en roba i ferro a l’estil dels anys 80, que és quan va néixer.
Però no ens perdem, la colla volia renovar-lo i va proposar que, potser valia la pena fer alguna cosa nova … En aquell moment les capes dels diables duien la silueta d’un ratpenat al frontal i van pensar, doncs fem un drac penat infernal!!! Van contactar amb un noi que dibuixava còmics per què els presentés algun disseny.
El noi els va presentar el disseny d’un rat penat, però por, el que es diu por, no en feia. Va dir que els ratpenats són massa macos, i si no us ho creieu busqueu una foto d’un ratpenat menjant plàtan… El cas és que, com era dibuixant de còmics els va oferir un bitxo sortit de la seva imaginació, una gàrgola musculada digna d’una historieta de Conan. Ja sabeu com són els diables, una cosa així els va encantar i ja no hi va haver més opció que fer-la. Aquí apareixien alguns problemes, els més importants eren qui el feia i, sobretot com es pagava.
El constructor es va trobar ràpidament, en Xavier Jansana va dir que estaria encantat de fer-lo, més endavant els va dir que jo era el seu nen preferit. Es va mirar el disseny i li va fer uns retocs… que si arriba a portar les ales tal i com estaven dissenyades no hauria entrat a cap carrer petit!
El tema peles era més complicat, però els diables són molt obstinats i es van passar tot l’any fent tot de coses per treure diners. Van posar guardioles a les botigues, van vendre números de loteria i, sobre tot, van muntar una festa de Sant Joan a la Meridiana que, de fet, ha continuat fins avui. I tot això sense demanar subvencions!
Mentre buscaven els diners la construcció va tirar endavant, i finalment els diables em van venir a buscar el novembre de l’any 95. L’arribada al barri va ser quasi en secret, sort que no hi havia internet, perquè amagar un trasto de quasi 300 quilos, 4 metres de llarg i 3 metres d’alçada no és massa fàcil.
Em van presentar al l’espectacle de foc, i els meus padrins van ser els presidents de les entitats del barri. Fins i tot en van regalar la medalleta amb l’escut que porto al pit. També vam fer una cursa de dracs on vaig competir amb el drac antic. Em vaig deixar guanyar per què em sabia greu que perdés a la seva edat. Va ser un any molt intens. Des d’aquell dia hem fet moltes coses més: em van portar al Festival dos Oceanos de Lisboa, a Elorrio (Euskadi) i al carnaval de Madrid, fins i tot en van fer del Club Super3 i vaig sortir al la tele!
I aquest any en faig 30, us volia explicar més coses, però ja ho faré un altre dia, que ara tinc una signatura de llibres del “Conte del Tolc”, és a dir, el meu conte (que per cert, podeu comprar al punt d’informació de l’Orfeó Martinenc, jo només ho proposo).
Apa, que passeu un bon any!!
T'ha agradat la noticia?
L'entrada Jo, Tolc del Clot ha aparegut primer a Orfeo Martinenc.
Soc en Gerard Armengol, vicepresident del Cineclub Sabadell i membre de la junta de la Federació Catalana de Cineclubs. El passat mes de novembre es va dur a terme la 32a edició de L’Alternativa, el Festival de Cinema Independent de Barcelona i vaig tenir el plaer de formar part del jurat del festival. Juntament amb la Meritxell Soler i en Konrad Domaszewski, vam integrar el jurat del Premi Don Quixot de Llargmetratge Internacional de la Secció Oficial. Aquest és el premi de la Federació Internacional de cineclubs i que organitza la FCC.
A continuació, comentaré la meva experiència i les pel·lícules més destacades.
Anteriorment, he participat en altres festivals, però cap de la magnitud de L’Alternativa. Des que se’m va presentar l’oportunitat de participar-hi, ho vaig rebre amb molta il·lusió i conscient que valorar els films seria tot un repte per l’altíssima qualitat de les propostes de la Secció Oficial. Aquesta edició, la selecció dels 10 llargmetratges internacionals a competició ha estat una equilibrada combinació de ficció i assaig amb una gran presència de reivindicacions socials i culturals. La majoria de les pel·lícules han posat èmfasi en temes com els drets humans i el medi ambient.
Uns dies abans de l’inici del festival, tots els jurats ens vam reunir per conèixer-nos i que en José Antonio Delgado, coordinador dels jurats, ens expliqués el funcionament. Durant el transcurs del festival, ens vam sentir molt ben acollits i atesos pel José Antonio i tot l’equip de L’Alternativa. Van estar constantment pendents de nosaltres i de si necessitàvem qualsevol cosa.
Les pel·lícules que em van agradar més són: Monólogo Colectivo (Jessica Sarah Rinland), per la bellesa de les imatges dels animals rodades en 35 mm i la reflexió sobre la dualitat moral a la qual estan sotmesos els treballadors dels zoològics; Short Summer (Nastia Korkia), per la delicada manera de retratar com es viu una guerra des de la perspectiva dels infants i les conseqüències que aquests conflictes tenen en la vida quotidiana; L’Ancre (Jen Debauche), per la forma de tractar un aspecte tan present en la societat actual com és la salut mental, a través d’imatges quasi oníriques que transmeten les emocions i els pensaments dels personatges; i Cobre (Nicolás Pereda), per la complexitat narrativa i l’equilibri entre realisme, tocs d’absurd i crítica social envers la violència de la societat mexicana i l’explotació dels recursos naturals.
La nit anterior a l’entrega de premis, vam celebrar el sopar de deliberació. Cada grup es va ajuntar en una taula per consensuar quina seria la pel·lícula guanyadora de cada premi. Personalment, va ser el moment que més vaig gaudir, perquè vam poder posar en perspectiva tots els films que havíem vist i comentar-los. Tot i que va ser difícil valorar i escollir-ne un, va ser un debat profund i dinàmic. Finalment, vam decidir entregar el Premi Don Quixot a L’Ancre i concedir una menció especial a Cobre. L’entrega de premis, que va tenir lloc al fantàstic Hall del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, va ser emocionant i amena. Primer es van entregar els premis de Cinema Pendent de L’Alternativa Pro i a continuació els de la Secció Oficial.
En conclusió, formar part del jurat de L’Alternativa ha estat una experiència molt enriquidora personalment. La selecció de films ha sigut encertada i la bona organització del festival ha facilitat el gaudi del seu visionat. És viure les pel·lícules des d’una nova òptica, envoltat de persones que comparteixen l’amor i la passió pel cinema.
Gerard Armengol, Cineclub Sabadell
L'entrada Crònica L’Alternativa 2025 per Gerard Armengol del Cineclub Sabadell ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
Des de la Federació Catalana de Cineclubs us fem arribar una proposta que ens ha traslladat la productora Plano Katharsis, per si pot ser del vostre interès per a la programació del vostre cineclub.
Es tracta del documental Lorca en La Habana, que recupera una etapa poc coneguda però fonamental en la trajectòria vital i creativa de Federico García Lorca: la seva estada a Cuba l’any 1930 i la profunda empremta que l’illa va deixar en la seva obra. Enguany es recorden els 100 anys del seu assassinat.
Condicions de projecció pels cineclubs:
Molt bones condicions econòmiques. Poseu-vos en contacte amb olga@federaciocatalanacineclubs.cat
Format de projecció: arxiu .mov
Fitxa tècnica:
Títol: Lorca en La Habana. Direcció i guió: Antonio Manuel i José Antonio Torres. Productora: Plano Katharsis. Any: 2024. Durada: 87 minuts. Gènere: Documental històric ficcionat. Format: 16:9 · Rodat en 4K
Materials:
Per facilitar la difusió i la programació, es posen a disposició dels cineclubs, mitjançant una carpeta de Drive, els següents materials: Cartell oficial, Fotogrames del documental, Material informatiu
Materials disponibles a:
https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1p5CcF1KlFiYIj3hh6ZoBr9DAQS_6oMUl
Sinopsi breu:
El documental mostra l’estada de Federico García Lorca a Cuba entre març i juny de 1930, un període d’intensa vivència personal i artística. A través d’entrevistes a experts cubans, recreacions teatrals, material d’arxiu i música, la pel·lícula explora la relació profunda entre Lorca i l’illa, i com aquesta experiència va marcar definitivament el poeta.
La productora ofereix també la possibilitat d’una videocàpsula de presentació dels directors, d’uns 3–4 minuts de durada, pensada per projectar-se abans de la pel·lícula com a introducció a la sessió.
Cal destacar que Lorca en La Habana va ser preestrenada el passat mes d’octubre al Cineclub Sabadell, que va omplir la sala principal del Cine Imperial i va tenir una molt bona acollida per part del públic.
Contacteu amb la nostra oficina!! olga@federaciocatalanacineclubs.cat
L'entrada Centenari de l’assassinat de Federico García Lorca. “Lorca en la Habana” ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
Celia Rico és guionista i directora de cinema llicenciada en Comunicació Audiovisual i en Teoria de la literatura i literatura comparada. El seu curtmetratge “Luisa no está en casa” va participar a La Biennale di Venezia el 2012. El 2018 va estrenar la seva òpera prima “Viaje al cuarto de una madre” al Festival de Cinema de Sant Sebastià, on va obtenir la Menció Especial del Jurat (New Directors) i el Premi de la Joventut. La pel·lícula va ser guardonada amb el premi a Millor Guió als Premis Gaudí i nominada als Premis Goya i als Premis Platino. Per a públic infantil ha creat la sèrie d’animació “Mironins” i ha publicat el llibre il·lustrat “Celia se aburre” (Premi Boolino 2017). El seu segon llargmetratge, “Los pequeños amores”, es va estrenar al Festival de Màlaga (2024), on va obtenir el Premi Especial del Jurat i el de Millor Actriu de Repartiment. El 2025 va estrenar, també al Festival de Màlaga, el seu tercer llargmetratge, “La buena letra”, una adaptació de la novel·la homònima de Rafael Chirbes, que va obtenir la menció especial a la direcció i, recentment, ha estat nominada als Premis Goya i Gaudí (2026) en la categoria de millor guió adaptat.
Podreu seguir la conversa i participar amb les vostres preguntes i comentaris:
L'entrada Xerrades cineclubistes online. Cicle “L’escriptura per a cinema” amb Celia Rico ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
Aquesta és una convocatòria per participar com a jurat cineclubista a la MACCA organitzada pel Cineclub Vuitimig de Cassà de la Selva i atorgar el premi Miquel Porter del cineclubisme català. El cineclub us vol convidar a venir a Cassà de la Selva el diumenge 8 de febrer a fer de jurat del Correcurts de la MACCA, la Mostra d´Animació i Curtmetratges de Cassà.
El Jurat Porter Moix haurà d’anar el diumenge 8 de febrer a Cassà de la Selva. La convocatòria és a les 11 hores, al Centre Recreatiu, per fer el visionat dels curtmetratges i la deliberació del jurat. A continuació es fa un dinar en el mateix Centre Recreatiu.
La projecció dels curts i el lliurament de premis és a les 18:00. No és imprescindible la presència del jurat tot i que seria d’agrair.
Aquest premi està organitzat per l’Associació d’Amics de Miquel Porter i per la FCC. Té una dotació de 250€, que assumeix la Federació i el cineclub.
Esperem les vostres candidatures abans del proper dilluns 26 de gener.
L'entrada Convocatòria per ser jurat Miquel Porter a la MACCA 2026 ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
La petita ciutat siciliana de Mòdica acull des de fa setze anys el festival de cinema i poesia Versi di Luce. Uns dies que serveixen cada any per retre homenatge al poeta i periodista modicà Salvatore Quasimodo, guanyador del Premi Nobel de literatura l’any 1959.
Vaig arribar-hi un migdia de desembre estranyament calorós i ràpidament em vaig perdre en aquesta ciutat de carrers desordenats i pendents sinuoses. Allà s’hi respira caos, història i art a cada cantonada, i el festival Versi di Luce és un ingredient més d’aquest paisatge.
L’organització, el públic, els artistes i el jurat (del qual jo en formava part) era una massa social difosa i amable on tothom socialitzava, discutia sobre les pel·lícules i sopava conjuntament. Una manera de fer i relacionar-se propera i horitzontal que s’alinea perfectament a aquest petit festival de nínxol que té, però, vocació internacional a través dels artistes i cineastes a qui convida.
La secció de llargmetratges va encetar-se amb Eva degli Iris, un film que mescla botànica i poesia a través de la científica Eva Mameli Calvino. A aquesta la van seguir els documentals The Madmen Coach, que explica la bonica història de la primera selecció nacional senegalesa de futbol per persones amb problemes de salut mental; i Nado, un homenatge a l’escultor toscà Nado Canuti que va esdevenir àmpliament reconegut per la seva obra tot i haver perdut una mà amb una mina explosiva de la segona guerra mundial.
Un cop visionades aquestes i tota la resta de pel·lícules en competició, vam fer una llarga deliberació amb els meus companys de jurat. La decisió final va ser atorgar-li el premi Quijote al millor llargmetratge a L’ Être-fil, un conte contemporani en blanc i negre de personatges caricaturescs i plans màgics i meticulosos, que mesclava imatges estàtiques i en moviment. Una petita joia amb presentació i col·loqui de la directora, la francesa Adèle Poiré.
Tots els assistents del festival vam tenir la sort de conèixer-la a ella i a tota la resta de cineastes que van venir a presentar les seves pel·lícules des d’una estesa humilitat i passió absoluta per allò que fan. I és que el Versi di Luce ha aconseguit ser la seu de molts migmetratges de gran qualitat que no poden presentar-se a la majoria de festivals a causa de la seva durada, així com de pel·lícules experimentals o videoart que costa fer arribar a altres certàmens d’arreu del món.
A Mòdica no només vam viure sessions de pel·lícules, videoart i videoclips, sinó que vam poder assistir també a un concert de violí, visites guiades sobre la història de la ciutat i la seva tradició xocolatera, i fins i tot una competició de poesia on van participar multitud de poetes de la regió, sobretot gent molt jove.
Tot i alguns contratemps com la manca de subtítols en anglès en determinades pel·lícules o problemes tècnics relacionats amb la falta de recursos, el Versi di Luce i la bonica ciutat de Mòdica han sabut crear una comunitat preciosa al voltant del cinema i la poesia. Jo ara ja no puc fer res més que convidar tothom a assistir-hi algun dia, intercanviar mirades i apropar-se a un tipus de cinema al qual no estem gaire acostumats com a espectadors.
Bernat Rojas del Cineclub AC Granollers
L'entrada Bernat Rojas del Cineclub AC Granollers ens explica el seu pas com a jurat FICC a Sicilia ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
El 31 de desembre ens deixava un històric del Cineclub Sabadell, en Francesc Blanquer Carreter. Va ser un dels refundadors del cineclub. Pau a la seva ànima. Fa 6 anys ens donava aquestub Sauuua entrevista en la que ens explicava els inicis del cineclub a Sabadell. La podeu veure a continuació
L'entrada Ens ha deixat en Francesc Blanquer Carreter del Cineclub Sabadell ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
“Benvolguts germans de La nostra Amèrica: a l’Havana, capital de Cuba, iniciem avui, 3 de desembre de l’any 1979, el primer Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà”. Amb aquestes paraules d’inauguració pronunciades por Alfredo Guevara, gestor i president del Festival, començava a fer-se realitat un somni del cinema llatinoamericà. Acompanyat de Gabriel García Marquez i de Fidel Castro van ser els encarregats de posar en pràctica la idea de crear un Festival de Cinema que premiés el millor d’aquest art a Llatinoamèrica i van ser ells els qui van propiciar que l’Havana acollís des d’aquest desembre de 1979 al Primer Festival del Nou Cinema Llatinoamericà, convertit en plataforma de llançament dels cineastes de la regió.
46 anys després, el Festival homenatja a Alfredo Guevara i durant tots aquests anys el Festival s’ha proposat reconèixer i difondre les obres cinematogràfiques que contribueixin, a partir de la seva significació i de les seves valores artístics, a l’enriquiment i reafirmació de la identitat cultural llatinoamericana i Del Carib. A menys de dues setmanes vista de la 46 edició del Festival, que per cert, és un dels més antics fundats en Llatinoamerica, em van comunicar que havia estat seleccionat com a membre del Jurat “El Quixot” que atorga la Federació Internacional de Cineclubs. No puc explicar con paraules l’alegria i l’emoció que em va causar aquesta crida on es confirmava mi participació. Cuba és un país particular on n’hi hagi. Des de mi adolescència ha estat un referent cultural, deixant per a la història de la humanitat personalitats de valor incalculable en l’àmbit del cinema, la música, la dansa i la política.
Enguany, competien 12 en la secció de llargmetratges de Ficció de països com el Brasil, l’Argentina, República Dominicana, Bolívia Xile, Colòmbia, Cuba. Xile, Colòmbia o l’Equador i hem pogut gaudir i confirmar la qualitat i l’enorme talent que existeix a Amèrica Latina. La sessió inaugural, con el cinema Chaplin ple a vessar, va ser “Belen”, de Dolores Fonzi. La presentació va ser a càrrec de Camila Plaate, que nos va enamorar con la seva interpretació d’una noia acusada d’haver-se provocat un avortament i sentenciada a 8 anys de presó. “Belén” s’uneixi pel·lícula molt necessària i posa el focus en el difícil que se sortir del patriarcat que domina els jutjats de bona part del món.
Els visionats es van succeir durant 7 intensos dies, con una mitjana de dues sessions por dia, i on vol destacar produccions com a “Hiedra” d’Ana Cristina Barragán, directora i guionista del film que nació fruit de l’obstinació i el duro treballo por parteix del seu equip, en un país com l’Equador que produeix 4 pel·lícules any de mitjana, com a nos va comptar la seva directora artística. Actores no professionals, i un arriscat muntatge a base de primers plans extrems dels quals es fa ús en la majoria de les escenes, només cap al final, els personatges apareixen en plans oberts per a mostrar-nos el seu alliberament emocional.
“Neuròtica Anònima” de Jorge Perugorría, tot una eminència a Cuba, després de fer-se famós a nivell internacional con “Fresa i Xocolata” ens va regalar una pel·lícula tan graciosa com necessària. Un acte d’amor al cinema i de compromís con la realitat cubana. Mirtha Ibarra, l’actriu protagonista, també la hi guionista de la cinta. Els membres del Jurat El Quixot, vam ser al segon passi, el cinema estava a vessar, Mirtha Ibarra i Jorge Perugorría van assistir a la sessió. Impressiona veure, sentir com el públic riu de les desgràcies por les que està travessant el seu país i com van aplaudir d’allò més fins a 5 garrofes al llarg de la projecció.
Álvaro Olmos, director de ¨La filla del Còndor” nos endinsa la història d’una d’adolescent aprenenta de partera que utilitza ho canto per a alleujar el dolor de les dones durant el part. La protagonista ha de triar entre seguir amb la tradició del seu poble o viure la nova vida a la ciutat i convertir-se en una estrella de la música folk. En aquest univers dicotòmic, l’art i la direcció de fotografia reforcen les tensions entre mons. Cada element de l’espai sembla estar dividit: el domèstic enfront de l’agrest, l’urbà enfront del silvestre, la tradició enfront de la modernitat. Convé destacar el paisatge que es converteix en un dels grans protagonistes.
Que dir de “O Agent Secret”, de Kleber Mendoça, que està arrasant en tots els festivals per els que passa. L’autor de “Electrodomèstica”, un curtmetratge digne de revisar, i de “Recife Fred” nos regala un thriller polític mutant que barreja sàtira, mitologia popular i crítica social amb un rigor formal desbordant, una banda sonora bella i un gran nombre de memorables personatges secundaris. Un imperdible del festival.
Cal destacar també la pel·lícula xilena “Cos Celeste” Dirigida de manera poètica por Nayra Ilic García a partir del seu propi guió original, el film està comptat a través dels ulls de Celeste, una adolescent a la qual veiem com sofreix quan els adults s’adonen que li ho bastant major per a escoltar la veritat dels quals esdevé al seu país.
“Sota el mateix sol” d’Ulisses Porra l´únic director Català a concurs. El seu títol al·ludeix a la idea que tots som iguals als ulls d’aquest astre, sense tenir en compte estatus socials ni època històrica. Porra, guionista i muntador del film, nos mostra una particular “família” on un sensible i anodí hereu d’una empresa espanyola en República dominicana, una teixidora xinesa con un fort caràcter i un miop desertor Haitià lluiten por sobreviure i trobar-se a si mateixos en l’hostil món de la selva tropical i nos convida a reflexionar sobre l’explotació, l’herència de la conquesta i l’entesa entre diferents cultures en un períod convuls de la història Dominicana.
Esment especial per al film “En el Camino” de David Pablos de Mèxic. Ens conta la història de Veneno, un misteriós jove que vagabundeja per els restaurants de ruta dels camions del Nord de Mèxic, i Ninot, un conductor rude i reservat que li dona l’oportunitat d’acostar-li al seu destí. El film posa el focus en el món dels camioners i barreja sexualitat, narcotràfic i una amistat que va a més. Hipnòtic, inquietant i sensible. Un film intens i sensual que nos entendreix con la història d’aquests dos personatges que s’enamoren dins del híper masculí món dels camioners, barrejant drama i tendresa. El festival va comptar amb la presència d’un dels seus protagonistes Osvaldo Sánchez que nos regala una de les seves millors interpretacions fins a la data.
Ho premio El Quixot va ser per a la pel·lícula Colombiana “Un poeta”, de Simon Mesa Soto. I és que el Jurat, composta per el president de la Federació Internacional de Cineclubs, Joao Paolo Macedo de Portugal, El vicepresident de la Federació Internacional de Cineclubs Lázaro Lázaro Alderete de Cuba i el que aquí escriu, President del Cineclub Akira de Sant Pol de Mar, hem vist clarament reflectits els valors d’aquest premi, cinema per a dialogar i construir coneixement, cinema que transforma l’experiència estètica en un espai de reflexió social i personal, explorant temes complexos i fomentant el pensament crític, cinema com una eina per a entendre la condició humana i generar vas saber compartits més enllà del llenguatge conceptual tradicional. I es que Simón Mesa, ens dona tota una lliçó de cinema de la ma d’un antiheroi, el quixotesc Ubeimar Rios, que borda la seva actuació donant vida a un poeta fracassat, tràgic i hilarant. Una rondalla absurda i divertida que aborda con humor i reflexió temes socials, el mercantilisme de les arts, els problemes de criar a un adolescent i l’educació a les aules.
En aquesta edició, la cita va comptar con una selecció de 222 obres en exhibició de 42 països dins de diferents secciones, curtmetratge, documental, animació, a més del concurs de Cartells i de Operas primes. Secciones paral·leles com Llatinoamèrica en Perspectiva i una altra de Panorama Contemporani Internacional. Activitats d’indústria, tallers i classes magistrals. Por altra costat, Mèxic va ser el país destacat. En aquest context, el Festival va atorgar el premio Coral d’Honor als Estudis Churubusco de Mèxic por el seu aniversari 80 i a l’aclamat actor Gael García Berna. Cal ressaltar una vintena de cartells de pel·lícules realitzades por el cineasta hispà-mexicà Luis Buñuel van ser exposades en la capital cubana i algunes de les seves cintes més famoses van ser projectades durant l’esdeveniment.
Contra vent i marea, el Festival va aconseguir brillar pes a les grans dificultades que passa el país. Una experiència inoblidable, una edició que passarà a la història com una de les més difícils de realitzar però que, com ja nos té habituats, salo endavant gràcies a l’esforç de molts, d’un enorme col·lectiu que va a donar el tot perquè llegués a bon port Gràcies l’Havana, sou tot un exemple de perseverança i d’amor al setè art.”
Sandro Martín.
Presidente del Cinema Club Akira.
Sant Pol de Mar. Barcelona
Quina maravella d’experiencia!
Mil gràcies
L'entrada Crònica del Sandro Martín del Cineclub Akira del seu pas com a jurat a La Havana ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
L'entrada Bones festes i entrada d’any 2026 ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
Un matrimoni de lesbianes alemanyes em va demanar si em feia res que ens canviéssim el seient, que si no deixaven la nena sola. En no posar cap problema, em van ajudar a col·locar la motxilla que jo, amb ungles de gel i zero sentit de l’esforç físic, vaig agrair moltíssim. A vegades ser bona gent sí que porta bones conseqüències.
– Are you a warlock? – li vaig demanar.
– I can’t say anything. – em va respondre nerviós.
M’ha costat molt trobar la paraula per referir-me a quan estàs assegut al seient d’un avió, just davant, on tens l’esquena del seient anterior, hi ha una reixeta on guardar coses. Com una butxaca. Doncs allà hi tenia el llibre de Frankenstein, amb la pel·lícula al caure de ser estrenada.
El canvi de seient em va fer seure al costat d’un noi amb qui ràpidament vam fer migues. El llibre em va portar a parlar sobre la pedra filosofal i a mencionar l’alquímia, tema on ell es va estendre molt més i ens va portar a tenir aquest diàleg tan surrealista. Estava just a l’inici del viatge, però tan sols amb això, ja sabia que venien uns dies que prometien.
Vaig poder treure salsitxes d’una màquina expenedora.
Al dia de Halloween vaig poder visitar el castell de Frankenstein.
Gairebé ploro escoltant l’orgue de la catedral de Frankfurt.
I finalment, vaig entrar dins d’una casa de nines que em recordava a Les Tres Bessones.
Espero haver-vos cridat l’atenció, trobo que vaig poder aprofitar molt bé quatre dies al sud d’Alemanya. Incloent és clar, la meva primera experiència com a jutge d’un festival de cine, concretament al QUEER Filmfest Weiterstadt.
Aquest era el meu destí: Weiterstadt. Un poble tan tendre i acollidor que semblava una maqueta. Situat prop de la ciutat dels corbs, Frankfurt. El més divertit és que just en arribar, era la nit de Halloween. Sortir de l’estació de tren i que el primer que vegis és un nen disfressat d’alienígena… Però no que ell és l’àlien, sinó com si l’estiguessin abduint… Divertidíssim.
Aquella mateixa tarda vaig poder veure Ninja Motherf*cking Destruction, una òpera prima d’una directora alemanya de la meva edat exacta, Lotta Schwerk, de vint-i-set anys. A banda d’afegir-me pressió amb l’edat que tinc, aquesta pel·lícula va ser una sorpresa encantadora. Contràriament al que et condueix a pensar el títol, es tracta d’una pel·lícula intimista rodada al llarg de vuit anys, al pur estil de Richard Linklater. Un coming-of-age on veiem el procés d’una protagonista acabant l’institut, començant a entrar dins del món amorós, el món laboral i les corbes que tot això comporta, especialment entre amistats. Una gran òpera prima que em fa tenir moltes ganes de veure els pròxims projectes de la directora i que es va emportar la Menció Especial del Jurat en la categoria de Llargmetratges.
La Misteriosa Mirada del Flamenco va ser la pel·lícula xilena que es va endur el Premi Quijote a Millor Llargmetratge. Amb no només una mirada increïble i molt d’ensomni per part del seu director Diego Céspedes, sinó també amb una capacitat magistral de saber transmetre-la. Escric això dos mesos després d’haver-la vist i clarament s’ha fet el seu lloc al meu inconscient. Aquesta pel·lícula et fa perdre la fe en la humanitat i alhora te la fa recuperar. Ja amb una molt bona trajectòria en festivals, el film segueix a un grup de transsexuals que viuen en un poble miner habitat únicament per homes. Destaco el retrat en forma de conte de fades que transmet perfectament el desconeixement que hi havia del VIH als vuitanta.
La Menció Especial a Millor Curtmetratge se’l va endur Nebenan, una peça de terror que utilitza la figura de Hitler: El feixisme ha tornat o simplement no ha marxat mai?
I finalment, la brillant Skin on Skin es va endur el Premi Quijote a Millor Curtmetratge, una classe magistral de ritme i tensió que des dels primers instants et té atrapada i odies pensar que més d’hora que tard s’acabarà. És increïble com amb trenta minuts pràcticament tancats dins d’un escorxador, es pot parlar tan d’homofòbia, com de feixisme i animalisme d’una forma gens forçada i completament humana. Tots els departaments estan espectaculars.
Sense haver exercit mai de jutge enlloc, vaig tenir molt bona sort de que aquesta fos la meva primera experiència. La majoria dels metratges nominats els vaig veure a casa, i la selecció, concretament de pel·lícules, ja tenien un recorregut per festivals, palpable en la seva qualitat. En ser temàtica LGBT, mencionant la pringada (Esty Quesada) reafirmo que “lo bo és increïble i lo dolent és una joia camp”.
Fer de jurat bàsicament implica veure un bon grapat de metratges, tant pel·lícules com curts, passar-se hores parlant sobre elles i valorar-les amb la resta del jurat. Per algú que li encanta el cinema fins al nivell d’haver-lo estudiat, és una experiència perfecta, vaja. A més, vaig tenir la sort d’entendre’ns de seguida amb la resta del jurat, Dilan Yildirim i Niklas Bauer. Tot i passar-nos hores tancats a la sala de cinema del cineclub, realment es va sentir com un grup d’amics prenent algo a la terrasseta d’un bar, compartint tot el que els hi havia generat l’últim que havien vist, que mira tu, casualment coincidia que tots havíem vist el mateix.
Em sembla impossible parlar d’aquesta experiència sense mencionar a Philipp Aube, la persona encarregada que jo estigués bé en tot moment i de triar-me els àpats als restaurants perquè jo no entenia res del que posava a la carta. A ell i a tot l’equip els envio una abraçada molt gran en forma d’agraïment: en un poble on vaig demanar un kebab en anglès i vaig marxar sentint un grup de tius sorpresos dient-se entre ells que “parla en anglès” (el poc que vaig entendre), tot l’equip del Queerfest em va fer sentir com si fos una més i molt afortunats que hi fos. Òbviament, després de tota aquesta experiència, l’afortunada de poder participar-hi clarament vaig ser jo.
Si mai aneu per la zona, us recomano fer la breu caminada fins a Burg Frankenstein, sense cap relació aparent amb el famós Frankenstein però curiosament, amb molts trets en comú. Ben a prop, hi queda la ciutat de Darmstadt. En Philipp, molt lluny de saber què coi és Manresa, em relacionava més amb Barcelona i, per tant, em va recomanar visitar-la, ja que és famosa pel seu modernisme. Recomanació imprescindible.
Finalment, afegeixo que a Frankfurt vaig poder estar asseguda menjant-me una salsitxa amb mostassa, quètxup i ceba cruixent. A davant, el riu. A l’esquerra, tot el conjunt de gratacels. A la dreta, l’església gòtica ressonant a campanades amb el pont desbordat de candaus creuant-la. I per tot arreu, els corbs. A ells és a qui més carinyo els hi he agafat.
Laia Borràs
Cineclub Manresa
L'entrada Crònica de la Laia Borràs, jurat FICC al QUEER Filmfest Weiterstadt ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
El cineclubisme és molt present al REC Tarragona ja que un jurat específic atorga un premi. El jurat enguany va estar conformat per: Pepe Alfaro del Cineclub Chaplin de Cuenca, David Garrido del Cinefórum Mérida i Jordi Sardiñas del Cineclub Miramar de Salou.
El premi va ser per:
Lemonade Blessing, per l’habilitat i la frescor amb què transmet a l’espectador la aparent impossibilitat d’un adolescent per conciliar l’observança de les estrictes normes de l’església catòlica amb el seu impuls sexual natural, resultant en una comèdia incisiva i intel·ligent que explora també el drama del jove en intentar satisfer les expectatives de tots els qui l’envolten. És un relat àgil, amb una posada en escena coherent i que flueix amb naturalitat, deixant espai per a la reflexió, fins i tot per a l’esgarrifança, i que construeix una mirada social i irònica sobre la religió sense renunciar a l’emoció. En resum, una proposta honesta, profunda i no exempta de risc.
També es va donar una menció a Les Baronnes, per ser una obra de gran sensibilitat i força narrativa, un veritable cant a la vitalitat i a la llibertat personal, que planteja una rebel·lió lluminosa contra el pas del temps a través d’un grup de dones que decideixen retrobar-se amb elles mateixes i reivindicar el seu lloc al món; destaca per la seva mirada coral, l’acurat treball dels personatges femenins i la seva capacitat per retratar la sororitat i el pas del temps amb sensibilitat i una autèntica força cinematogràfica.
L'entrada “Lemonade blessing” premi del jurat cineclubista al REC Tarragona ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
El passat dissabte 29 de novembre, cinc infants de la secció d’escacs de l’Espiga de Les Corts van participar en el Torneig infantil de tardor del Poble-sec, en una matinal plena de concentració, aprenentatge i bon joc.
Volem fer una menció especial als nostres jugadors:
Pau Águila, millor sub-8 del torneig.
Sean Donaldson, 4t classificat i millor jugador no federat.
Estem molt orgullosos de tots els participants que van representar L’Espiga amb esforç, esportivitat i passió pels escacs. Gràcies per fer créixer, dia a dia, aquesta secció tan estimada!
El passat 23 de novembre vam tenir el plaer de participar en el preciós acte d’encesa de les llums de Nadal del nostre estimat barri.
Juntament amb altres entitats cortsenques, els companys i companyes de @corespiga van posar-hi la màgia amb la seva música i la seva entrega, omplint el carrer d’emoció, comunitat i cultura catalana.
Gràcies a totes les persones que hi vau ser i vau compartir aquest inici de Nadal amb nosaltres. 
El jurat del premi Don Quijote a la L’Alternativa, Festival de Cine Independiente de Barcelona ha estat per “L’ancre” de Jean Debauche i menció especial per “Cobre” del mexicà Nicolás Pereda. Organitza la FCC i la Federació Internacional de Cineclubs.
L'entrada Premi Quijote del cineclubisme global a l’Alternativa ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
La Federació Internacional de cineclubs que atorga el Premi Quijote al Festival Internacional de Nuevo Cine Latinoamericano de La Habana presenta el seu jurat en el que participa el Sandro Martín del Cineclub Akira de Sant Pol de Mar.
Sandro és llicenciat en periodisme per la UPV i ha treballat en televisió en diversos programes com a ajudant de redacció, ajudant de producció i de redactor. En relació amb el cinema ha co dirigit un documental sobre la situació de la dona en el sud de Mèxic, Ser dona en el sud de Mèxic, Muxes, coordinat una Mostra de Cinema Egipci en l’Institut Francès de Barcelona i ara, des de fa 4 anys, és el President del Cine Club Akira a Sant Pol de Mar. També està involucrat en el desenvolupament d’un documental que començarà a gravar-se aquest mateix mes de desembre . Es declara un cinèfil apassionat, un amant del món del cinema i de la seva força per a remoure i agitar consciències tal com fa amb la seva.
El jurat queda conformat de la següent manera:
Cuba – Làzaro Alderete
Catalunya- Sandro Martín Fernández
Portugal – Joao Paulo Macedo
L'entrada Sandro Martín del Cineclub Akira de Sant Pol de Mar, jurat FICC a La Habana – Cuba ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
El jurat d’enguany està format per: Julio Lamaña, de Barcelona Espai de Cinema; Joan Marc Montiel, del Cineclub Montbui; i Xènia Vilamala, del Cineclub Vic.
L'entrada Jurat Premi Miquel Porter al Festival Julius del Cineclub Vic ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
En Bernat participarà del jurat de la Federació Internacional de Cineclubs atorgant el premi Quijote al Festival Versi di Luce
El jurat està compost per:
Bernat Rojas Sayol, natural de la Roca del Vallès, forma part del Cineclub de l’Associació Cultural de Granollers des del 2022, quan hi va entrar a través de la Crida Edison, el Cineclub Jove vinculat al Cinema Edison. És graduat en Multimèdia i en el Màster de Guió Audiovisual del GAC. Ha treballat en diferents àmbits del sector audiovisual, i actualment és responsable de continguts als països nòrdics a Rakuten TV (plataforma d’streaming).
L'entrada Bernat Rojas, del Cineclub AC Granollers, jurat FICC a Sicilia – Itàlia ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
L'entrada Comença la 32 Alternativa ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
La Federació Catalana de cineclubs organitza conjuntament amb la Federació Internacional de Cineclubs el Premi Quijote. El jurat serà el següent:
Meritxell Soler i Gonzàlez (La Garriga) és llicenciada en Belles Arts (UB) i en Cinema (Escuela de Cine Eliseo Subiela, Argentina). Ha estat directora i guionista de curts i documentals en coproducció amb TV3, ICEC, INCAA o Ibermedia, com ara Travelling i Cinema a la fi, projectats a nombrosos festivals nacionals i internacionals. A l’Argentina va crear Travelling Films per donar identitat al seu cinema: personal, autoral i entès com a viatge i pensament visual. Actualment prepara la seva òpera prima de ficció, En blanc.
Gerard Armengol és un apassionat de la difusió cinematogràfica i vicepresident del Cineclub Sabadell, entitat amb una programació estable dedicada a la promoció de la cultura audiovisual local. A més, com a membre de la junta directiva de la Federació Catalana de Cineclubs participa activament en la Setmana del Cineclubisme Català a la Filmoteca de Catalunya, que enguany ha celebrat la seva 12a edició.
Konrad Domaszewski és un director, actor i guionista polonès. Va estudiar Dret a la Universitat de Varsòvia, Cinema a la Universitat Jagellònica i Interpretació a la Sanford Meisner. És fundador del col·lectiu de cine astes independents Sashimodo Pictures i creador del Faktor Berli?ski Film Discussio n Club (DKF). Va treballar com a ajudant de direcció a la pel·lícula Ciacho (2010), de Patryk Vega, i va ser guardonat com a director i actor de Sashimodo Pictures als 48 Hour Film Project de Varsòvia, Katowice i Wroclaw.
L'entrada Jurat cineclubista a L’Alternativa 2025. Premi Don Quijote ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
Jurat premi Miquel Porter i Moix dels cineclubs al Concurs de curtmetratges Julius 2025
El Festival Julius de Vic se celebrarà entre el dimarts 25 i el diumenge 30 de novembre i inclou el concurs de curtmetratges, sessions especials de cinema i altres activitats.
Entre el divendres 28 i el dissabte 29 es projectaran els curts participants diverses vegades (divendres vespre, dissabte matí i dissabte tarda) i el mateix dissabte al vespre es fa la gala de cloenda on es lliuren els premis.
El Julius és un concurs en què els curtmetratges han de basar-se en un tema obligatori. Al final de cada edició es dona el tema i els i les participants tenen un any per fer un curt original. El tema obligatori en què s’han basat els curts d’aquesta edició és l’obra ‘Jo, robot’, d’Isaac Asimov. Enguany s’han presentat 24 treballs.
El jurat podrà veure els curts prèviament a través d’un enllaç que els enviarem. La seva tasca consisteix en assistir el dissabte 29 de novembre al migdia a un dinar on es deliberarà el premi. Un cop decidit el premi, el jurat té la tarda lliure, però ens agradarà si algun membre es pot quedar a la gala de cloenda per fer el lliurament del premi al curt guanyador.
Es necessiten dos membres del jurat, el tercer serà designat pel Cineclub Vic.
Esperem les vostres candidatures abans del proper 17 de novembre. Escriviu a fcc@federaciocatalanacineclubs.cat
Per a més informació podeu contactar amb Sergi Calle de Vic al correu info@cineclubvic.com o bé visitar el web www.festivaljulius.com.
L'entrada Vols ser jurat al Festival Julius del Cineclub Vic? ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
L’acte, organitzat per l’Acadèmia del Cinema Català, el Club Cinema Castellar del Vallès i la Filmoteca de Catalunya, va obrir el programa d’activitats dels 50 anys de la recuperació dels drets i les llibertats a Castellar del Vallès. Va ser una reivindicació d’ aquesta cooperativa sorgida del moviment cineclubista, que en plena dictadura va construir una xarxa de distribució cinematogràfica paral·lela als circuits oficials, fent circular films censurats o prohibits, sovint des de la clandestinitat.
L’acte va incloure el lliurament d’un guardó honorífic als fundadors de La Central del Curt, Joan Martí i Valls i Josep Miquel Martí i Rom, en reconeixement a la seva tasca clau com a impulsors d’aquesta iniciativa.
També és va celebrar una taula rodona amb la participació dels homenatjats i de Juan Manuel García Ferrer, membre històric de la Federació Catalana de Cineclubs i del Cineclub d’Enginyers de Barcelona, moderada pel cineasta Jordi Vidal Amorós, actual responsable del dipòsit del fons Portabella a la Filmoteca de Catalunya i membre de la Comissió de Memòria de l’Acadèmia.
Es van projectar una selecció de peces del catàleg històric de La Central del Curt, recuperades i digitalitzades per la Filmoteca de Catalunya. Els films escollits —Muntanya (1970), Un libro es un arma (1975), Manifestacions a Barcelona, 1 i 8 de febrer de 1976 i Todos o ninguno (1976)— reflecteixen les principals línies de treball de la cooperativa: l’activisme cultural, la denúncia política i la lluita per la memòria.
A continuació recollim la crònica de Juan Manuel García Ferrer que va redactar per les seves xarxes socials;
“Tendría que decir alguna cosa del acto de ayer en Castellar del Vallés. La Academia del cine y la Federación Catalana de Cineclubs homenajeaban a la Central del Curt, la distribuidora a-legal de la Transición (1974-1982) que dio a conocer por toda la Península todo aquel cine que no podía verse por los canales legales, y lo hacía en la figura de sus fundadores Martí Rom y Martí Valls.
Los acompañé a ambos en el trayecto hasta allí y, a la pregunta, casi retórica, que hizo uno de ellos, de si alguien iba a desplazarse hasta el auditorio donde tienen sus sesiones el Bram! y el Club Cinema Castellar y oírles, sólo pude responderle que tranquilo, que yo les escucharía muy atentamente.
Pues bien. Llegada la hora, el auditorio presentaba un aspecto impresionante, muy lleno, de un público, mitad de Castellar y otra mitad venido de más lejos, que siguió con curiosidad y atención lo que los homenajeados pormenorizaron tanto (y aún dejaron mucha cosa en el tintero), que la proyección de las cuatro piezas programadas por la Academia empezaron -y por tanto acabaron- muy tarde.
Martí Rom ha sostenido siempre, con modestia y buen criterio, que si pudieron montar y hacer funcionar con tanta eficacia una distribuidora clandestina como fue la Central del Curt, que tanto hacía circular la entonces “inexistente” “Viridiana” de Luis Buñuel, la -como me recordaban el otro día- “Granada, mi Granada” de Roman Karmen, las películas de Llorenç Soler, de Antoni Padrós y tantas otras, incluidas las realizadas -anónimamente, como todo- por ellos con el nombre de la Cooperativa de Cinema Alternativo, fue sencillamente porque se afanaron todos en dar lo mejor de sí mismos, sí, pero también porque quienes debían vigilar que no tuvieran lugar cosas de esas estaban mucho más preocupados en cosas más importantes, y ésta era una de las que menos les quitaba el sueño.
En el estrado, a preguntas de Jordi Vilá, de la Academia, fueron contestando, con afán didáctico para las nuevas generaciones, cómo, desde su actividad previa en los cine-clubs Ingenieros e Informe 35, conocieron a los cineastas que luego distribuyeron y, ya puestos a la tarea, con medios precarios (el almacén de partida de las bobinas que tenían que distribuir era la casa familiar de Joan Martí Valls), buena voluntad de ellos y de los que contrataban las películas, consiguieron proezas de organización de circuitos, en los que un cine-club o un centro que pasaba una película se la enviaba al siguiente, y éste al siguiente, y nunca falló ni una sesión.
Ni que decir tiene que la mayoría de las películas servían básicamente para el coloquio que sobre lo que ellas suscitaban se desarrollaba después, en una época en que todo bullía, con la esperanza de un futuro, ya apartado y olvidado el franquismo, socialmente mucho mejor.
En este sentido, tras la visión posterior ayer de “Montaña” (una de las películas clandestinas de “El Volti”, sobre la reunión de intelectuales en Montserrat de 1970, en protesta por el juicio de Burgos), “Un libro es un arma” (sobre los atentados ultras a librerías, realizada por la Cooperativa de Cinema Alternatiu -Josep Miquel Martí Rom-), “Manifestacions a Barcelona 1 i 8 de febrer de 1976” (del Grup de producció, en el que estaba el cineasta nacido y que vivía en Castellar del Vallés Pere Joan Ventura, también homenajeado en la sesión) y “O todos o ninguno” (del Colectivo de Cine de Clase, sobre la huelga de la Forsa), sólo con ver los temas que trataban, podía uno sacar una idea del tipo de coloquios que podían llegar a fomentar.
Martí Rom explicó al final de su intervención que la experiencia de la Central del Curt se acabó básicamente por dos motivos. Uno fue que el material de 16mm, con la primera aparición del vídeo, fue dejándose de fabricar y correspondientemente más caro, y otra que ya con el sistema de partidos y las elecciones restauradas y en funcionamiento, los ayuntamientos y otras instituciones políticas fueron cooptando a los activistas de las asociaciones de vecinos y similares, y también a los que, voluntariamente, se esforzaban en organizaciones como los cine clubs. Joan Martí remató mostrando a su vez su perplejidad, ante la sonrisa del auditorio, al explicar que el último año, las cosas políticamente muy cambiadas, decidieron legalizarse y constituirse en cooperativa. Con lo bien que habían funcionado en la ilegalidad, a la que se legalizaron (pagando a un notario las poco más de 2.000 pesetas que tenían en la caja), la Central del Curt ya dejó de ir bien.
Tras la proyección, los propios representantes de la Central del Curt bajaban los ojos algo avergonzados del palizón a que se había sometido al público asistente, especialmente con la última, más larga que las anteriores y que por su colocación acabó bien tarde, así como por sus defectos de realización, que no importaban tanto a sus autores -Mariano Lisa y, sobre todo, Helena Lumbreras- como el sacar a la fuerza obrera en bruto de protagonistas.
Esta misma película, y esto son reflexiones que compartí con bastantes a su finalización, vista hoy, supone en quienes la contemplen una amargura grande, por en qué ha devenido todo el fervor que trasmitía, esa idea de un futuro con una clase obrera victoriosa en una sociedad más justa. Joaquín Jordá, más sabio, cuando realizó su “Numax presenta”, una película sobre la ocupación por sus obreros de una fábrica, supo acabarla con el baile de todos los participantes -cineastas y huelguistas- en el film. Ellos, y sobre todo Jordá, sabían que no había nada que hacer, que la cosa estaba perdida y bien perdida.
(Quien quiera saber más detalles sobre la Central del Curt puede acudir a este enlace: https://martirom.cat/08-central-del-curt-cooperativa-cinema-alternatiu/
L'entrada Homenatge a la Central del Curt, distribuïdora de cinema alternatiu i antifranquista ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
Una frase que em va travessar bastant durant els meus dies a Cracòvia va ser aquesta: La vida només es pot viure si mires cap endavant però només es pot entendre si mires cap endarrere.
La frase la pronunciava un personatge de Memories of a Snail, d’Adam Taylor. La pel•lícula que obria el festival Etiuda&Anima de Cracòvia. Jo vaig mirar enrere i vaig pensar en tot el que m’havia portat fins allà. Era una situació del tot irreal per a mi. Estaria una setmana a una ciutat estrangera, desconeguda, treballant com a jurat pel festival. En molts moments vaig dubtar quan em presentava. Vaig decidir presentar-me com a “Jurat” i, si algú em preguntava de més, li explicava qui era. Ho vaig acabar fent vàries vegades.
El meu padrí dins el festival, si és que aquesta figura existeix, va ser en Konrad Glabek, coordinador de la secció “Etiuda” del festival i coordinador dels convidats. Jo, que mai havia creuat l’antic teló d’acer, m’esperava, d’un polonès productor i organitzador de festivals, una cosa molt més freda, distant i formal. Em vaig trobar amb un home amable, encantador, familiar i amb la sang més calenta que molta gent de la mediterrània. Tot sense restar-li un àtom de professionalitat.
Els primers dies tot m’era aliè d’una manera emocionant, però aliè, tot era líquid, els convidats del festival no sabíem ben bé on seure a l’hora de dinar al restaurant. És maco com, a poc a poc, tot es col·loca al seu lloc i, inclús, en una experiència tan extraordinària com aquesta s’acaben creant hàbits i rutines. La primera de les rutines, el recipient de tot aquest líquid d’il·lusions que jo portava a sobre, era la d’acudir al cinema Agrafka cada tarda, per veure els curtmetratges que hauríem de premiar.
Aquella primera tarda de projeccions, el dia 15 d’Octubre, en Konrad em va presentar a la Magdalena Nowaczyk. Jo estava assegut a les butaques del cinema Agrafka i ella dempeus, em va donar la mà. Tenia una encaixada de mans agraïda, forta, recta, d’aquestes que repetiries. La Magdalena era la meva companya de Jurat, entre els dos hauríem de repartir el Premi de la FICC i una menció especial. Eren 25 pel·lícules i només podríem premiar-ne dues. Vaig pensar que m’hauria de portar bé amb la Magdalena per evitar-me maldecaps.
La primera sessió va entrar dins de les meves expectatives, diria que no les va superar, però les va assolir. Eren curtmetratges de molta qualitat, de temàtiques variades, em va fer il·lusió veure pel·lícules de prodecències diverses: Mèxic, Alemanya, Polònia, República Txeca, Líban, Corea… D’entre les cinc primeres pel·lícules que vam veure em va impactar molt positivament el curt “You River” d’Izabela Zubrycka. Un film que desafiava la narrativa tradicional per explicar la història d’un riu a través d’imatges impactants, en blanc i negre, amb el riu com a protagonista. El riu esdevenia un banquet per una bèstia assedegada, un escenari per una orquestra de carrer, un lloc de pas per un ramat de vaques… Tot fluïa pel seu cabal. I les imatges amb el so eren, en si mateixes, interessants, sense la necessitat d’un fil narratiu fort.
Durant els descansos la Magdalena, que treballava allà al Cinema Agrafka, em va convidar a veure els secrets del recinte. La recepció tenia un cubicle al centre, on es posava una recepcionista, era maca i es deia Nikola, tot i que per mi feia cara de Pam Beesly. La sala estava empaperada amb pòsters de pel·lícules i feia que et sentissis benvingut. Allò, per la Magdalena devia ser com el seu Cinema Paradiso, s’hi organitzava el cineclub. D’aquí poc començaria un cicle de pel·lícules de Wim Wenders que vaig lamentar haver de perdre’m.
Vaig tenir una molt bona primera impressió de la Magdalena, i mentiria si no digués que gran part va ser degut a l’encaixada de mans.
La segona projecció va ser encara més impactant que la primera, sobretot gràcies al curt que va robar-nos el cor tant a la Magdalena com a mi: Coldness. Un western ambientat a la frontera polonesa amb Bielorrussia. Un treballador d’una fàbrica, obligat a cuidar el seu pare moribund es topa amb un fugitiu que travessa la frontera a la recerca d’un lloc millor. La col·lisió entre els seus dos mons és molt violenta en un inici, però la història es torna en un relat sobre la humanitat, els dilemes morals, la soledat i l’empatia.
Els següents dies pertanyen a una espècie de rutina de campament on tots ja sabíem on seure per dinar, quina butaca era la nostra al cinema i quin sabor de Pierogi ens agradava més. A la taula del restaurant vaig trobar un soci magnífic, en Joni Männistö: director, animador i il·lustrador finlandès. L’atzar va insistir a fer que ens trobéssim constantment en totes les activitats del festival i nosaltres ens vam encarregar d’entendre el sentit de l’humor del altre i mantenir-nos junts. Gràcies a ell també vaig poder gaudir molt de l’altra meitat del festival, que en un principi m’era més aliena: la secció Anima. El Festival Etiuda&Anima havia nascut feia 32 anys com un festival que projectava curtmetratges d’estudiants (Etiuda) però aviat va incorporar la secció d’animació a la seva programació. Una decisió que probablement se celebrés molt, perquè actualment el festival és una referència internacional pel que fa a l’animació. Aquest any animadors de talla mundial hi participaven: Lea Vidakovic, Nuno Beato o Peter Lord entre molts altres.
Després de la darrera projecció la Magdalena i jo havíem de posar les cartes sobre la taula i enviar a en Konrad el nostre veredicte abans de les 23:00. La Magdalena, amb la que ja havíem compartit alguna conversa més durant aquells dies, a molt bon criteri va decidir que la seu de la nostra deliberació seria un antic bar de poetes i músics. Vam seure en una taula petita, a la llum d’una làmpada, em va convidar a una xocolata calenta i vam demanar unes cerveses. Vaig treure les meves notes, preses amb la millor cal·ligrafia que vaig poder fer a les fosques, semblaven de la mà del Joker de Joaquin Phoenix, per defensar les meves postures.
A part de Coldness va haver-hi altres curts que em van impactar i vaig gaudir molt. Però no va ser fins a les darreres projeccions que vaig tenir dubtes seriosos a l’hora de quin escollir com al meu cavall guanyador. El premi Quijote de la Federació Internacional de Cineclubs se’l va acabar emportant, com portava dies pensant que pasaria, la Lena Jaworska per “Coldness”.
La deliberació va desembocar en una conversa sobre l’art i la vida a l’alçada de tots aquells poetes polonesos morts que algun dia haurien ensopegat amb la taula en què ens asseiem.
L'entrada Crònica Jurat FICC al Festival EtudiaAnima a Polònia ha aparegut primer a Federació Catalana de Cineclubs.
